Monthly Archives: February 2013

La història, vehicle de la humanitat.

Seguint amb el Comte de Saint-Simon, l’aristòcrata-revolucionari francès i socialista utòpic, m’agradaria seguir el fil d’una de les reflexions que deixa anar en el seu llibre “De la reorganización de la sociedad europea o de la necesidad y de los medios de reunir los pueblos de Europa en un solo cuerpo político conservando a cada uno su independencia nacional” (Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1975).  A banda de que l’editor d’aquest home no el va aconsellar bé sobre el títol, el contingut és molt interessant, i més tenint en compte que estava proposant la creació de la Unió Europea i del Parlament Europeu l’any 1814, quan encara se sentia la flaira de la pólvora que s’havia cremat durant les guerres napoleòniques. El llibre proposa aquesta idea innovadora agafant com a referent la relativa pau i estabilitat que en l’època immediatament anterior al tractat de Westfàlia va atorgar la superestructura institucional del papat, que més o menys acceptat i temut per totes les nacions europees, els aportava una certa unió política i cultural (per exemple, tota la cristiandat es va unir per a dur a terme les croades a terra santa i el llatí actuava d’una espècie de lingua franca entre intel·lectuals, i en gairebé tots els textos jurídics, teològics i literaris).

Encara que el senyor de Rouvroy tenia una visió lleugerament mitificadora d’aquella època (sembla que s’oblida del conflicte que van tenir Frederic Barbaroja i la Lliga Llombarda i també de que en un moment determinat a principis del segle XV hi va haver tres papes, Joan XXII, Gregori XII i el Papa Luna, per posar alguns exemples), i que la seva teoria sobre la organització d’una hipotètica Unió Europea es basa sobretot en la seva admiració pel sistema polític anglès d’aquella època, que ell considera un magnífic exemple de la separació de poders que Montesquieu va il·lustrar (justificant la necessitat d’aquesta separació de poders d’una manera quasi escolàstica, – tot i reiterar constantment la racionalitat científica de la política – amb uns silogismes que avui dia potser ens treuen un somriure condescendent), té un alt valor històric per ser una obra pionera.

M’agradaria, però, centrar-me en una de les reflexions prèvies que fa per a refutar la teoria de l’abat de Saint-Pierre que proposava una confederació dels estats d’Europa, amb seu permanent i plens poders per a reprimir amenaçes tan internes com externes dels reis europeus. En aquest sentit , Saint-Simon  diu que aquest sistema no faria sinó perpetuar les injustícies existents, derivades del poder absolut dels reis, i privant als seus súbdits de qualsevol oportunitat de deslliurar-se de la seva tirania. Compara la “relativa pau” de l’Europa prewestfaliana amb la proposta de l’abat dient:

“Se ha hecho uso de la palanca sin saber explicar lo que es una palanca; ha habido organizaciones nacionales, organizaciones políticas, antes de que se supiese lo que era una organización. En política, como en toda ciencia, se ha hecho lo que había que hacer, antes de saber porqué había que hacerlo, y cuando después en la práctica vinieron las teorías, lo que se pensó a menudo estuvo por debajo de lo que se había ejecutado por casualidad.”

Em resulta sumament interessant aquest argument. Per una banda, denota l’esperança que té l’autor respecte al futur de la humanitat, suggerint que el curs de la història s’encarrega d’aportar les solucions i les grans transformacions socials que desfan la perillosa esclerosi que podria dur a la societat al caos o a l’extinció (o simplement a la correcta gestió de fenòmens nous per part d’una humanitat amb paradigmes de pensament antics), contraposada amb la ineptitud (i aquí Saint-Simon sembla que es vol excloure de la intel·lectualitat política que havia existit fins llavors i vol mostrar-se com una nova corrent regeneradora) dels pensadors i de la intel·lectualitat política (inclosa en els diferents moviments ideològics), el paper de la qual limita a la teorització de fets passats, en el millor dels casos, assenyalant-la amb el dit com a incapaç de formular nous models polítics i d’avançar-se al seu temps.

Aquest curs de la història estaria determinada per les el·lits, pel destí o per Déu, no ho deixa clar, si bé és cert que quan diu “se ha hecho lo que había que hacer” sembla apuntar a un ben emprat pragmatisme dels homes d’estat, i quan fa servir la expressió “por casualidad” sembla indicar que les accions concretes que “había que hacer” no varen gaudir de cap tipus de premeditació, i que més aviat foren fruit de l’atzar, excloent així un eventual pragmatisme d’algun dirigent o d’algun grup de dirigents.

La reflexió que el Comte sans-culotte ens presenta, pot semblar agosarada o fins i tot absurda, ja que un cotxe sense un conductor que s’anticipi als nous perills que la via per on transita ofereix, està condemnat a estavellar-se, no pas a superar tots els obstacles. Però remuntem-nos al principi de tot, quan els homes i les dones encara no havien sofert cap canvi significatiu quant a organització perquè a la pràctica aquesta era quasi inexistent, i la poca que existia era la primera que la humanitat havia vist néixer, poc després del seu propi naixement. Vegem què en diu Hume en el seu assaig Of the Origin of Government sobre les formes primitives d’organització:

“l’Estat de societat sense govern és un dels més naturals dels homes, i és aquell que subsisteix amb la conjunció de moltes famílies, i molt després de la primera generació. Res, a no ser l’augment de les riqueses i les possessions, va poder obligar als homes a abandonar-lo”

I en el seu assaig The Original contract afegeix:

“El cap [de la tribu] que havia aconseguit la seva influència durant l’època de guerra, governava més per la persuasió que per les ordres, i fins que no va poder emprar la força per a reduir els refractaris i desobedients, no pot dir-se que s’hagués assolit un acord o pacte per a arribar a la submissió general, la qual cosa constituïa una idea molt per damunt de la comprensió dels salvatges, i cada vegada que el cap exercia la seva autoritat era degut a les exigències d’un cas particular; la comprovació de la utilitat que es deriva d’aquests actes d’autoritat els feia convertir-se en cada vegada més freqüents i la seva freqüència produïa una aquiescència habitual i, si es prefereix, voluntària de la gent”

Veiem aquí també aquesta percepció dels homes com a  fulles que dansen al vent de la història, i que com a molt poden acostumar-se a les noves realitats que aquesta els brinda, arribant en alguns casos a acceptar-les i a assumir-les com a voluntàries. Ni tan sols, segons Hume, el cap de la tribu, en aquest cas el dirigent de la societat, era conscient de la autoritat (un nou fenòmen) que posseïa, i encara més: aquesta autoritat era ignorada pel conjunt de la societat fins que es manifestava en forma de coerció contra els dissidents. També denota aquesta manca de previsió i comprensió de la realitat quan diu que l’autoritat era exercida en casos particulars, i a base de la reiteració d’aquest exercici, era compresa la utilitat d’una autoritat superior com a eina d’organització social, i fins i tot acceptada “voluntàriament”.

En els dos casos veiem que els autors interpreten la història ( o el destí, o algun ens superior, com es vulgui) com a motor i el conductor del canvi social, i en particular del progrés social, essent els humans uns simples passatgers, que desconeixen el camí d’aquest vehicle i el destí del gran trajecte que és la història.

Tal com deia Groucho Marx: ¡Que paren el mundo, que yo me bajo!


Manifesto

Les primeres línies del Manifest Comunista resen: “Ein Gespenst geht um in Europa – das Gespenst des Kommunismus.” (Un fantasma recorre europa – el fantasma del comunisme). Potser sonarà còmic que jo, un estudiant de Ciències Polítiques (qui, per qui em conegui, dóna guerra amb el tema molt abans d’estudiar-lo formalment) parafrasegi a Marx i digui això, però un fantasma recórre la meva ment, el fantasma de la indefinició ideològica, el de la saturació mediàtica i el de l’esclerosi procedimental. Per això engego aquest bloc, per a intentar dissipar aquests tres impediments que em priven d’un anàlisi meridià de la realitat i de la consecució de propostes viables per al model de societat que vull. És hora de deixar-me de mitges tintes, d’ambiguïtats i de confusions i per fi, materialitzar la meva visió ideològica de manera ordenada, temàticament (per autors, per moviments o per successos, ja es veurà) o simplement per rampells espontanis (ja ho veuré).Ah si, me’n oblidava! El títol del bloc (Un cubata de Níquel i Coure) se’m va acudir un dia que vaig veure una noia amb un somriure esplèndid i uns ulls molt vius que sacsejava a un got tipus cubata, mig ple de monedes, amb un petit rètol que posava: Caixa de Resistència! La noia estava rere un taulell on es venia literatura revolucionària per a recaptar fons per a una assemblea anarquista que preparava una ocupació, o que donava suport a una ocupació vigent en aquell moment. El fet és que aquella imatge em va captivar, a mode de metàfora de la joventut revolucionària d’aquest país, de l’entramat que formen el que és orgànic i el que és contracultural o de la permanent diatriba dels antisistema contra el sistema, tot i sostenir-lo entre les mans. O potser simplement em va molar la noia. Sigui com sigui, avui inauguro aquest bloc – Un cubata de níquel i coure – per a parlar de tot l’hagut i el per haver en el món de la política (Déu em guardi de ser exhaustiu) i l’inauguro amb una cita del grand seigneur Sans-Culotte Claude Henri de Rouvroy, Comte de Saint-Simon (tot i que va renunciar al títol de comte el 1789):

“La edad de Oro del género humano no está detrás de nosotros (como imaginaron los poetas), está delante, está en la perfección del orden social; nuestros padres no lo vieron, nuestros hijos llegarán a él un día: a nosotros corresponde prepararles el camino”
~CNC