Monthly Archives: March 2013

Les classes socials, l’Estat i la consciència de classe.

Per al lector confús, que es pensi que en aquest bloc s’analitzaran autors i es compararan amb altres, em remeto al primer post: escriuré segons em vingui bé. Avui, per exemple, em ve de gust reconstruir la línia que seguia una conversa molt interessant que vaig tenir no fa massa, sobre els grans sistemes que es basen en un binomi sistema econòmic – sistema polític, què cerquen i què pressuposen.

La conversa va començar parlant de classes socials i de comunisme (per variar), i vaig deixar clar que jo en cap cas trobo desitjable una societat sense Estat. Evidentment, l’altre interlocutor estava d’acord amb mi (moltes converses prèvies en donaven fe) en què l’anàlisi que fan els anarquistes sobre una hipotètica societat sense estat, i sobretot els mètodes com arribar-hi, és erroni i desemboca en propostes eixorques (en el millor dels casos). Ara bé, ell era partidari de la proposta del Socialisme Real com a última fase del comunisme, que culminaria amb l’abolició de l’Estat prèvia abolició de les classes socials, i amb això discrepàvem.

En aquest punt, vaig començar a pensar que l’Estat, a banda de moltes altres funcions (derivades de la primordial), complia la essencial funció de gestionar els problemes que una societat formada per diferentes classes socials (determinades pel nivell socioeconòmic, i per l’estructura de la propietat dels mitjans de producció), cadascuna amb els seus interessos particulars (que solen entrar en conflicte), genera inevitablement.

Cal aclarir que últimament he estat i estic molt aficionat al món del debat, i una de les primeres coses que em van ensenyar a fer és a desglossar la pregunta i i a definir-ne les parts. Essent en aquest cas l’enunciat “la funció primordial de l’Estat és la de gestionar amb criteris polítics els problemes que inevitablement sorgeixen entre classes socials”, ens podem preguntar: en quin cas no és necessari l’Estat? I em varen venir dues respostes al cap: quan no és necessari gestionar els conflictes entre classes socials i quan no hi ha classes socials perquè tots els individus formen part de la mateixa classe.

A partir d’aquí, em vaig plantejar quines ideologies representaven aquestes tres visions de l’ordre social (Hi ha d’haver classes però no estat, no hi ha d’haver classes ni Estat i hi ha d’haver classes i Estat).

L’anarcocapitalisme (una branca de l’anarquisme que considera que no hi ha d’haver Estat perquè aquest només pot obstruir la llibertat dels individus i la seva plena capacitat de realitzar-se lliurement, tenint en compte que l’economia per ells ha d’estar organitzada en forma de lliure mercat, i que la propietat privada és el més sagrat dels principis) clarament es posiciona en contra de l’Estat i propugna que les classes han d’existir (la propietat privada dels mitjans de producció és inviolable) i que els seus conflictes no han de ser gestionats amb criteris polítics, sinó que el mercat ja s’encarregarà, mitjançant l’oferta i la demanda, de distribuir la riquesa, i amb ella, l’estàtus social. Alguns neguen la importància de la classificació en classes socials en el moment en el que els mitjans repressius de l’Estat al servei de la classe dominant deixen d’existir, però el fet és que els mitjans repressius deixarien d’estar al servei de l’estat i passarien a estar al servei de qui millor pagui els seus serveis.

Per altra banda, el comunisme llegit d’una manera clàssica, seria la concepció que manté que l’abolició de l’Estat sorgiria a partir de l’abolició de les classes socials. Aquest procés es duria a terme via una dictadura, imposada per la classe que esdevindria dominant a través d’una revolució social (és a dir, la classe treballadora o proletària), la qual hauria de fer el camí cap a l’abolició de les classes socials amb tres mecanismes (a grans trets): expropiació i col·lectivització dels mitjans de producció, la distribució equitativa de la renda i la socialització de les generacions que cresquéssin dins d’aquest nou sistema per a què donéssin per feta la inexistència de diferències de classe. Un cop abolides les classes socials, es faria cada vegada més inútil la existència d’un estat fort, i aquest s’aniria debilitant fins a quedar també abolit, estant els individus lliures de tot cleavage de classe (com diuen els sociòlegs), i sent la resta de possibles fonts de conflicte irrellevants (per acció del difunt estat) i solucionats col·lectivament en assemblees (consells obrers o soviets), on també s’organitzaria la producció.

Quant a l’anarquisme, és obvi que proposa la destrucció de l’Estat, però més enllà d’aquest tret en comú que tenen tots els anarquistes, hi han grans discrepàncies sobre com s’hauria d’organitzar econòmicament una societat anarquista, o tan sols si s’hauria d’organitzar. Sembla ser que cap anarquista (almenys que jo hagi sentit) seria partidari d’una acció col·lectiva que imposés l’anivellament de l’estatus socioeconòmic (perquè una imposició de la col·lectivitat cap a l’individu ja estaria violant la llibertat individual), i per tant o bé pensen que les classes socials seguiran existint però perdran la importància, o bé pensen que deixaran d’existir progressivament a mesura que desaparegui l’Estat i els seus mitjans repressors, i a mesura que la gent deixi de tenir la “violència estructural” del sistema incorporada entre els seus gens, i es socialitzi en una societat lliure.

Aquesta és una visió molt optimista de la naturalesa humana, i en tot cas jo crec que una no-intervenció per part de l’Estat (per ser inexistent) duria a més desigualtats de classe, i no pas a la seva desaparició.

Així doncs, per elimiació, la resta d’opcions polítiques (des del minarquisme fins a la socialdemocràcia més intervencionista) consideren que: a) L’existència de l’Estat és necessària i b) que hi han d’haver classes socials (o almenys no propugnen la seva total eliminació). Dins d’aquest bloc, amb visions totalment diferents, podríem diferenciar dos tendències: els que serien més aviat partidaris del laisser faire en quant a diferències socioeconòmiques, i els que defensen una intervenció per part de l’estat anivellant aquestes diferències.

Si bé és veritat que tant algunes ideologies d’una banda com la majoria de l’altra garantiríen un mínim benestar material (la definició d’aquest mínim és diversa, però l’essencial és que unes mínimes condicions de salut i d’educació, per exemple, són vistes per la majoria com un requisit previ per a un correcte exercici de la llibertat individual), els que són més partidaris de l’acció estatal, no es conformen amb aquests mínims i proposen una redistribució molt més potent, mitjançant els impostos, sense perdre la noció de la necessitat d’organitzar la producció mitjançant unes classes socials, encara que es mitiguin les bretxes existents entre aquestes.

Ara bé, per molta redistribució que es faci i per moltes polítiques públiques que es duguin a terme per a reduir els conflictes entre classes i per a moderar el seu poder relatiu, aquestes segueixen existint i segueixen tenint interessos col·lectius contraposats. Però què és el que fa mantenir una classe social unida, amb una percepció més o menys homogènia dels seus interessos i amb un alt nivell de combativitat? La identitat i l’alteritat, és a dir, la consciència de classe i la consciència de l’existència d’una classe diferent a la pròpia, amb una identitat diferent, amb uns interessos contraposats, i amb una relació dialèctica amb la classe a la que es pertany. I què fa que els individus als que des de la sociologia s’ha atribuit la condició de membre d’una classe social, desenvolupin una consciència de classe? La rigidesa dels fluxos de mobilitat entre classes.

No fa massa vaig tenir la oportunitat d’assistir a una conferència sobre el procés de desaparició de les “classes mitjanes” (tot i que el sociòleg ponent dividia la societat en 7 categories diferents) organitzada per la Fundació Ernest Lluch, on s’explicava aquest fenòmen. Una major rigidesa en els fluxos de mobilitat entre classes (és a dir, que sigui més difícil l’ascens o el descens en l’escala social) fa que una pobresa dinàstica perpetui les baixes o nul·les expectatives de progressió socioeconòmica de les noves generacions, i que per tant assumeixin la seva condició social com a rígida i imposada, i que per tant visualitzin una situació desavantatjosa i imposada com una imposició d’aquells que surten beneficiats per aquesta rigidesa social.

En un sentit invers, com més fàcil (no fàcil en el sentit d’assequible per a tothom independentment de les seves capacitats i el seu esforç, sinó fàcil en el sentit que el “mèrit” es vegi recompensat amb progrés social, com a contraposició de la “meritocràcia” repecte la “parentocràcia”) sigui el viatge, en qualsevol sentit, d’aquest “ascensor social”, menys possibilitats hi haurà de que els membres d’una classe social desenvolupin la consciència de que la seva condició és imposada, i per tant la societat estarà més cohesionada perquè experimentarà menys conflictes fruit de les desigualtats socioeconòmiques.

Si plantegem un Estat que garanteixi una bona combinació entre un correcte funcionament d’aquest “ascensor social” i un mínim benestar material per a tots els membres, procurant que tots i totes aportin el que son capaços d’aportar i que tots i totes rebin el que necessiten rebre, seguirem vivint en una societat on es segueix gaudint dels beneficis que l’existència de classes socials aporta a una determinada estructura de l’organització productiva (del sistema capitalista amb dret a la propietat privada, sempre subjecte al bé del comú i regulat pels poders públics), sense els enormes problemes que la lluita de classes històricament ha originat, passant d’unes classes socials integrades pels fills dels que un dia foren membres d’aquesta mateixa classe, a un sistema on les classes estaran formades per individus podriem dir “eventuals”, els quals estaran determinats (no ens enganyem) en gran mesura pel seu naixement, però també per les seves capacitats, el seu esforç i una no negligible dosi de sort o dissort.