Θεολογία, la Guardiana de Déu en Fe.

La Teologia es defineix com el “coneixement” o la “reflexió raonada” sobre tot allò que té a veure amb Déu i les qüestions divines. Ho llegim, per exemple, al Diccionari de la Real Academia Española de la Lengua: “Ciencia que trata de Dios y de sus atributos y perfecciones“.  Però, pot el coneixement de l’existència de Déu i dels seus atributs ser quelcom objecte de “logos” és a dir, de raonament i de reflexions racionals? O el coneixement de Déu només pot ser assolit mitjançant la Revelació, fruit de la introspecció personal, que desemboca en la fe?

Una de les premises de la doctrina cristiana és que l’existència de Déu no és ni pot ésser demostrable, doncs la fe, o la creença per sobre d’allò racional que Déu existeix i té unes determinades propietats és (entre altres coses) requisit indispensable per a la salvació. Imaginem-nos que la existència de Déu fós quelcom que poguéssim apreciar sensiblement a diari, o que encara que no fós empíricament evident, pogués ésser demostrat mitjançant alguna ciència experimental, és a dir, que existís algun procediment per a falsar la seva existència, es realitzés, i es comprovés científicament que Déu existeix. Tota persona llavors sabria –a ciència certa– que hi ha un ens per sobre d’ell, suprem, absolut, veritable, i que té un poder immens. Quin humà gosaria llavors qüestionar la seva autoritat i els seus preceptes? Com posaria a prova aquest Déu als seus fills per a que ells mateixos es demostréssin dignes o indignes del seu amor? És cert que una de les propietats el Déu cristià és la omnisciència, i per tant Déu, hipotèticament, simplement sap qui és digne i que no ho és, però la vida humana va ésser dissenyada per el mateix Déu com a prova, com a exercici per a “testar” els límits de la fe dels homes i de les dones. En aquest context, si aquestes mateixes persones poguéssin accedir a la certesa que Déu existeix, seria com donar als ratolins un mapa del laberint on es troben perduts: anularia els resultats de l’experiment.

Es pot argumentar -com feia Sant Agustí- que la pròpia noció de Déu es troba dins de tots i cada un dels humans, doncs poden tenir notícia de l’infinit i l’immutable a través de la seva raó, tot i ésser aquesta raó (com ells mateixos també ho són) mutable i finita, i per tant diferent d’aquests dos objectes del seu coneixement. Per a exemplificar aquesta veritat immutable, Agustí planteja les lleis matemàtiques, de les quals tothom té una noció bàsica i no provenen de l’experiència sensible, essent independents d’aquesta. Així doncs, arriba a la conclusió que existeix una veritat immutable, superior a l’enteniment humà, enteniment que no jutja sobre ella sinó conforme a les seves normes. I a aquesta veritat immutable l’anomena Déu.

Així doncs, segons Agustí, per molt que ens esforçem, les nostres facultats cognoscitives seran sempre insuficients per a arribar a Déu, que és indefinible per ser superior a totes les nostres categories de pensament. Déu és absolutament incognoscible i transcendent, i d’aquí la justificació de la seva existència però també de la seva inabastabilitat racional.

Fem-li cas a Sant Agustí, seguim el seu raonament (que ha sigut desmuntat i tornat a muntar pels filòsofs posteriors infinitud de vegades). Déu existeix, no podem ni podrem mai arribar a ell, no el podem descriure ni adjectivar i no és pensable. És veritat que podem arribar a la idea -com després va afegir Sant Anselm- que la perfecció no és pensable (recordem l’exemple de la pedra divinament indestructible que invalida la idea d’omnipotència i per tant la perfecció) però que tot i així Déu és l’essència més perfecte que poguem pensar, i si és possible pensar quelcom més perfecte que Déu, llavors estàvem equivocats en creure que allò era Déu. Tot i així, la nostra raó és limitada, i si la perfecció no és humanament pensable, això és fruit de la imperfecció dels humans que l’intenten pensar, no pas de la no-perfecció de Déu, que és infinitament superior a la divisòria (humana) entre pensable i no-pensable. Ah, i Déu, a més, és la força que ordena les veritats immutables com les lleis matemàtiques.

Llavors, per a què preocupar-nos? Les lleis matemàtiques i físiques (que emanen d’Ell) seran sempre les mateixes, doncs comparteixen la seva immutabilitat, així que dos i dos sempre faran quatre, i no sortirem volant de sobte, perquè la Llei de la Gravitació Universal (un nom humà a una llei divina) es complirà sempre, peti qui peti. A més a més, com que la sola noció de Déu (tot i la major o menorment convincent justificació de la seva existència) és inabastable per la raó, tambe ho és la seva voluntat i la existència o no-existència de la vida després de la mort.

Els misteriosos dominis del regne de la fe són un paratge reservat als qui viuen en fe, als qui la tenen; per als altres, Déu ens esdevé quelcom irrellevant, tan si existeix com si no. La vida segueix essent igual de previsible. I d’imprevisible.

I rellegint el que he escrit, m’adono que he fet Teologia. És, així, la Teologia, una reflexió -des de la raó o des de la fe-sobre el que Déu no és i sobre com no es pot arribar a Déu? És una disciplina que es dedica a reservar el coneixement revelat a la Revelació i a desmuntar la resta de pretesos coneixements racionals sobre els atributs de Déu? És la comprensió de Déu, del cel i de l’infern només possible a través de quelcom tan indemostrable, personal, introspectiu i intangible com la fe? Són els teòlegs els guardians que garanteixen el monopoli de Déu per part de la fe, excloent la raó?

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: