Monthly Archives: July 2013

La #MarcaEspaña, un gran invent (En potència)

A vegades els instruments ideats per a una finalitat molt concreta esdevenen ideals eines per a quelcom inicialment imprevist, i contrari al primer. I ara m’entendreu.

Tots hem sentit a parlar de la Marca España, l’intent del Govern espanyol d’enfortir la imatge dels béns i serveis espanyols de cara a l’exterior i de pas enfortir el mercat interior amb un deix de polítiques de nation-building tardanes i amb un clar seguidisme del model francès, aquest eslògan repetit a més no poder per aquells rere el timó d’un bot que fa aigües, que treu un mig somriure a més d’un i els colors a molts altres quan es juxtaposa amb la corrupció o amb les dades de la EPA. Però el cas, i no em malinterpreteu, és que crec que la Marca España, amb els instruments adeqüats i ben enfocada, pot ser un gran invent, pot ser quelcom que ens ajudi a sortir de l’immens forat on ens trobem. I m’explico.

Fins ara, aquesta iniciativa ha consistit en una mastodòntica campanya publicitària, que a base de dos colors, el rojo i el gualdo, intenta convèncer a uns consumidors amb cada vegada menys rendes que comprin contra la lògica de mercat, a inversors que cada matí s’esgarrifen llegint notícies sobre el país a The Economist que apostin per Espanya contra tot sentit comú (el menys economicista dels sentits) i convèncer als sharks dels mercats financers que la prima de risc està excessivament inflada contra tota lògica especulativa. Però això pot canviar.

I si convertim a la Marca España en més que un rentat de cara a l’economia espanyola? I si d’una vegada, i amb ànim de sentar precedent, fem servir el nostre amic, el Codi Penal i el seu cosí menys famós, el Codi Mercantil, per a sortir de la crisi (econòmica i de valors)? Aviam si amb un petit esforç, m’acompanyeu amb el meu raonament.

Que jo sàpiga, amb aquest projecte, s’intenta promocionar quelcom ( la marca Espanya) que es considera valuós i de suma rellevància per la marxa de la economia de l’estat, doncs és, o pretén ser, tot el prestigi i reputació de tota una cultura, una gent, una economia, un Estat, una història, una llengua (O llengües? Debat interessant i necessari, però un altre dia) en una paraula: Espanya. Si? Si.

Per lògica, si aquest és l’objectiu, tan important és invertir en el bon nom d’Espanya com evitar que se’n propagui el mal nom. I s’estan invertint molts diners i esforços en el prestigi, així que per força hi hauran diners i ganes disponibles per a combatre el desprestigi. D’acord? Check.

Hi han una sèrie de factors, que en un moment determinat, com pot ser ara mateix, no es poden canviar. Es poden invertir tendències, fer reformes, sí, d’acord, però el munt de fems hi és i no es mourà a curt termini. Em refereixo als escàndols de finançament il.legal dels partits, de suborn, de malversació, prevaricació, però també em refereixo als milionaris desfalcs d’impostos per part d’empresaris, als vergonyosos casos d’espionatge institucional i de partits, i en general, a tot ús il.legítim en benefici personal de l’infraestructura, la superestructura o els diners públics a partir d’un determinat tamany (econòmic i legal, però també mediàtic).

El que sí que es pot canviar, a curt termini, és el tractament dels fems (perdoneu per la metàfora). Es pot canviar la impunitat, però sobretot, la percepció d’impunitat. I aquí és on entra la marca Espanya. I si introduïm en el codi penal un delicte anomenat “Daños y perjuicios a la imagen del Reino de España”? O “injurias al honor del Estado”? A cada polític condemnat per corrupció, posem uns dos anyets, se li afegeixen a la condemna un nombre d’anys determinat, en funció del dany que hagi provocat al prestigi i la credibilitat (actiu no gens menor) de les institucions i de la funció pública, dany mesurat per un informe d’experts independents, si fés falta recusables (serà per experts, si en sobren!). I el mateix amb empresaris, banquers, periodistes.

I els juristes em direu: “ets foll? La constitució garanteix la irretroactivitat de les lleis, no pots condemnar a algú per unes accions que encara no eren delictives en el moment de ser empreses!” Correcte. Però és que el dany a la reputació d’un país és continuat, de la mateixa manera que el segrest és un delicte continuat. Per això Garzón tenia una base jurídica per a investigar les desaparicions del franquisme, perquè són un delicte que se segueix cometent ara mateix, mentre llegeixes això. De la mateixa manera, cada vegada que un anglès, a la hora del tè, o un alemany, a la hora del Sauerkraut (si és que tenen una hora per a menjar col en vinagre) obren el diari i veuen coses com aquesta, aquesta, o aquesta , s’estaria produïnt un dany potencialment delictiu. I us asseguro que tan anglesos com alemanys llegeixen molts diaris. I casualment també tenen moltes obligacions espanyoles, i capitals per invertir.

Però jo crec que podríem anar més enllà. Crec que podriem fer servir a la -a aquestes altures de l’article, benemèrita- marca Espanya per a corregir totes aquelles coses que fan estirar-se dels cabells tan a nacionals com a extrangers, però que no són delictives, sinó que formen part d’un corpus de pràctiques que estan oficiosament desterrades pel bon savoir-faire de la ortodòxia política. Totes aquelles pràctiques, que en situacions d’estabilitat s’eviten per part de partits i institucions, però que en els temps que corren son el pa nostre de cada dia. Em refereixo, per exemple, a un president del govern que, estant emmig d’un escàndol de corrupció política, es resisteix contra vent i marea a fer res més que negar la major a través d’una pantalla de quaranta polzades en una sala de premsa. Em refereixo a l’incompliment de la integritat del programa electoral en escassos mesos després d’aconseguir el govern. Em refereixo a una representant del govern condecorant a veterans de guerra que varen lluitar hombro con hombro amb les Waffen-SS.

Totes aquestes pràctiques, que si bé no són delictives, tenen un potencial d’erosió política enorme per part de qui les fa. Però, senyors i senyores, benvinguts a l’Espanya del 2013, la responsabilitat política no existeix, només la legal. I aquí és on jo em plantejo: que en el món de la política i de l’empresa es considera que la llei i els tribunals són la única vara de medir si una conducta és legítima, respectable i acceptable? Doncs endurim la llei. Si pràcticament ningú es replanteja la seva conducta en base a criteris no-legals, si la moral pública i la ortodòxia política estan degradades fins a extrems irrespirables, caminem per a enfortir-les, cap a reestablir-les, però aquest és un camí molt llarg i amb poques garanties d’èxit a curt termini. Mentrestant, deixem clar a qui es plantegi delinquir que no li sortirà barat, a qui es plantegi no complir amb les seves responsabilitats públiques que si no ho fa n’hi hauran de penals, i als contribuents que el circ s’ha acabat, que les feres se’n van cap a la gàbia i que el preu de l’entrada ha valgut la pena. No m’agrada l’exemple del bot, però és impossible remar tots junts si hi han feres deslligades.

Advertisements