La defensa a Catalunya: Introducció

Hem de tenir exèrcit? En cas afirmatiu, com volem que sigui aquest exèrcit?

Catalunya està vivint moments d’incerteses, de crisi, però també d’oportunitats de reescriure la història. La possibilitat -que fa uns anys ens hauria semblat remota- de construir un nou Estat de bell nou, amb les implicacions normatives que això comporta: repensar-ho tot, o gairebé tot. Fer judicis de valor col·lectius sobre afers que abans semblaven intocables o impracticables.

AturemLaGuerra

Manifestació contra la guerra d’Iraq a Barcelona

Un d’aquests temes que els catalans mai ens hem plantejat seriosament és la defensa. Aquest és un afer espinós, una part de l’Estat i de la societat poc simpàtica, que en un món ideal i pacífic, no hauria d’existir, però el cas és que vivim en un món bastant violent, i hem d’encarar d’una manera o altra aquesta realitat.

La ciutadania ha expressat contundentment quines polítiques no vol que es facin (vegi’s el No a la guerra, on un servidor va assistir, a les espatlles dels seus pares), però mai ha manifestat quines són les seves preferències sobre com vol que sigui, entre altres coses perquè mai se li ha demanat la opinió directament. Però amb la més que probable creació d’un nou Estat, res està fora del debat públic. Així doncs, en aquest cicle d’articles intentaré fer una aproximació a les diferents polítiques de Defensa possibles per a Catalunya, per a proporcionar elements de judici en les hores que vénen.

Què és la Defensa?

La potència de les paraules que emprem en aquest àmbit és molt elevada, doncs ens proporciona pistes sobre la visió dels afers militars que l’Estat vol donar; així, per exemple, a l’Europa del segle XIX, el que avui coneixem com a Ministeri de Defensa era anomenat Ministeri de la Guerra. La denominació de “defensa” no és neutra, ja que intencionadament fa ús de les connotacions que té el concepte genèric de defensa, que ens poden recordar a conceptes com auto-defensa, o legítima defensa.

Defensar, segons el DIEC, és “Ajudar (algú o alguna cosa) contra allò que l’ataca o amenaça de causar-li un dany qualsevol.“, però com veurem, les polítiques públiques de defensa van encaminades a protegir els interessos vitals d’un Estat. La distinció entre la protecció vers el dany i la protecció dels interessos és fonamental. Com més es distanciï la definició que donem d’interessos vitals d’aquesta legítima protecció vers el dany, tindrem un Estat amb més capacitat d’adoptar actituds intervencionistes en els afers d’altres Estats o fins i tot agressives.

CascBlau

Soldat noruec de les forces de pau de la ONU a Sarajevo

Intuïtivament, podríem dir que la defensa és aquella funció d’un Estat i la part de les seves administracions públiques que s’ocupa de garantir els interessos vitals de l’Estat i totes aquelles polítiques públiques destinades a tal efecte. Aquesta és una concepció clàssica, que entén que del que s’ha d’ocupar la defensa és de protegir l’Estat i els seus atributs de sobirania (població, territori, institucions). El problema d’aquesta definició és que, a la segona meitat del segle XX, amb l’elaboració de la Declaració Universal dels Drets Humans i la fundació de la ONU, tots els Estats del nostre entorn han anat adoptant la preservació d’aquests Drets Humans com a principi fonamental del seu sistema polític i de valors, i la defensa no n’ha estat una excepció.

A la defensa, per tant, se li sol demanar que a més de salvaguardar la sobirania i els interessos del propi Estat, vetlli pel respecte als Drets Humans, o com a mínim vetlli pel principi fundacional de l’ONU, és a dir, la preservació de la pau i seguretat internacionals. Així, a la Ley Orgánica de Defensa Nacional d’Espanya:

Exposición de motivos

[…] La proyección internacional de España y de nuestra política de defensa en el conjunto de la acción exterior hace que, desde finales del siglo XX, nuestras Fuerzas Armadas vengan actuando fuera de nuestras fronteras como observadores, como fuerzas de interposición, de mantenimiento de la paz y de ayuda humanitaria.

Esta circunstancia demanda incluir en la Ley misiones que no estaban recogidas expresamente en la anterior normativa, planteamientos rigurosos en cuanto al respeto a la legalidad internacional de dichas operaciones e incluso novedosos en cuanto a su control. […]

Artículo 2. Finalidad de la política de defensa.

La política de defensa tiene por finalidad la protección del conjunto de la sociedad española, de su Constitución, de los valores superiores, principios e instituciones que en ésta se consagran, del Estado social y democrático de derecho, del pleno ejercicio de los derechos y libertades, y de la garantía, independencia e integridad territorial de España. Asimismo, tiene por objetivo contribuir a la preservación de la paz y seguridad internacionales, en el marco de los compromisos contraídos por el Reino de España.

Podem observar clarament que el legislador té en compte aquest canvi de paradigma i l’ha normativitzat en l’article 2, on s’especifiquen els tres atributs clàssics de sobirania, població, institucions i territori, però a més es fa esment de l’objectiu de “contribuir a la preservación de la paz y seguridad internacionales”, que com ja apunta a l’exposició de motius, es concretarà en forces d’interposició, de manteniment de la pau i ajuda humanitària.

Altres Estats tenen formulacions similars, on si no es fa esment de la defensa dels Drets Humans textualment, la doctrina del Consell de Seguretat de la ONU segons la qual promoure els DDHH arreu contribueix a la pau i seguretat internacionals, fa que d’aquesta tasca genèrica de vetllar per la seguretat internacional acabi justificant intervencions en pro dels DDHH. Aquesta concepció extensa i elàstica de pau i seguretat internacionals és la que ha possibilitat que el Consell de Seguretat hagi autoritzat intervencions com per exemple aquesta.

Però aquesta aproximació que hem fet és poc específica, i deixa anar molts interrogants. Per plantejar-nos, doncs, com volem que sigui el model concret de defensa d’un Estat, primer hem de respondre dues preguntes: Què es defensa? (què és objecte de defensa?) i Qui ho defensa? (qui és el subjecte que defensa?)

Objecte de Defensa

Se sol admetre, com hem apuntat, que la cosa defensada en un Estat occidental al segle XXI són els anomenats interessos vitals d’un Estat i la promoció de la pau i seguretat internacionals (en el sentit ampli del terme). Comencem pels mencionats interessos vitals.

Aquests interessos es distingirien d’un interès qualsevol pel fet que estan estretament vinculats amb l’auto-preservació de l’Estat i dels seus atributs de sobirania. Els atributs bàsics de sobirania que s’associen amb l’Estat són tres: població, territori i institucions (i els valors que aquestes reflecteixen). Aquests tres conceptes tenen un grau d’abstracció molt alt, i cal operacionalitzar-los abans de poder discernir què entra dins de l’àmbit legítim d’actuació de la defensa i què no.

Si fem una interpretació restrictiva del concepte de població, aquesta està composta per les persones titulars de la ciutadania (o nacionalitat) d’aquell Estat, que són els titulars plens de drets polítics i conformen el sobirà. Això deixa fora tot un conjunt de persones que habiten dins les fronteres de l’Estat, i que també haurien de tenir dret a ser protegides. Una solució a aquest problema seria incloure les persones amb residència ininterrompuda en el territori dins el concepte de població. Una altra solució seria elaborar lleis de naturalització “amables”, que permetessin a un estranger adquirir la nacionalitat amb certa facilitat si així ho desitja. Però aquesta segona opció dependrà de molts altres factors: l’adquisició de la ciutadania és un tema amb moltes implicacions polítiques i socials.

Protegir un conjunt de persones, en principi, significaria protegir les seves vides, però podem entendre que també inclou protegir els seus drets i llibertats.

Marine Nord-americà munta guàrdia davant l'ambaixada dels EEUU a Líbia. Foto: Associated Press

Marine Nord-americà munta guàrdia davant l’ambaixada dels EEUU a Líbia. Foto: Associated Press

Aquest punt és molt important, ja que dels tres atributs de sobirania, la població (a diferència del territori i les institucions) és la única mòbil, i en ocasions aquestes persones poden requerir de protecció mentre es troben en el territori sobirà d’altres Estats. Normalment aquestes demandes de protecció poden ser satisfetes per l’Estat on es troben (per exemple, amb la policia), o bé els dos Estats estableixen acords per a resoldre aquest tipus de problemàtiques (com la presència d’ambaixades o consolats, pertinença a organitzacions supranacionals, acords de repatriació…), però en algunes ocasions això no és possible (sigui per incapacitat o per mala voluntat de l’Estat “amfitrió”). És llavors quan s’han d’activar tota una sèrie de mecanismes de l’Estat, que en primera instància han de ser diplomàtics, que poden arribar a ser econòmics i fins i tot militars.

La definició del territori és la més fàcil de les tres, perquè la legislació de tots els Estats és molt similar en aquest tema. Se sol entendre que el territori d’un Estat és aquella porció de superfície on aquest Estat exerceix sobirania, i aquesta és la compresa dins les fronteres terrestres (en el cas català podem suposar que equivaldrien a les actuals de la Comunitat Autònoma de Catalunya), incloent-hi espai aeri i subsòl, i les marítimes, que segons la Convenció del Mar inclouen dotze milles nàutiques (22,2 km) mar endins comptant des de les línies de base. El territori sobirà també comprèn espais dins la jurisdicció de l’Estat, com podrien ser bucs de guerra o edificis de les representacions diplomàtiques permanents a l’estranger. El paper de la defensa en la protecció del territori sol tenir dues vessants: la protecció davant agressions externes (funció poc controvertida) i el manteniment de la integritat territorial. Aquesta última funció seria la que que per exemple, hipotèticament, podria adduir l’Estat Espanyol davant una secessió unilateral per a fer ús de les Forces Armades.

El més complicat de concretar dels tres és el concepte d’institucions i els valors que elles reflecteixen. Com hem vist, l’Estat espanyol inclou  dins aquesta categoria la “Constitución, de los valores superiores, principios e instituciones que en ésta se consagran, del Estado social y democrático de derecho”. Així doncs, inclou la Constitució i les institucions que s’hi consagren. Aquestes institucions, al meu parer, són de dos tipus. En primer lloc, les que podríem anomenar institucions bàsiques de l’Estat (Monarquia, Congrés dels Diputats, Tribunals, administracions de les CCAA, Ajuntaments, etc), que són tangibles i solen tenir funcionaris i seus en el món físic. En segon lloc, les institucions abstractes, aquelles que el constituent consagra també com a bàsiques i que han de ser protegides per l’Estat però no formen necessàriament part d’aquest. Estaríem parlant d’aquests valors superiors i principis com l’Estat de Dret, la separació de poders, l’economia de mercat, la democràcia, l’Estat del Benestar, la igualtat d’oportunitats…

Al cap i a la fi ens estem referint a tots aquells principis que conformen la idiosincràsia d’una societat (o més ben dit, els principis que el constituent considera que haurien de regir la societat) i les eines de l’Estat per a garantir-los. Així, la defensa hauria de garantir la integritat i independència de poders estrangers d’aquestes institucions, tenint sempre en compte que en el món globalitzat actual el concepte d’independència s’ha diluït bastant, i avui dia segurament estaríem parlant més d’independència formal de les institucions i de no-ingerència d’altres Estats en la pròpia sobirania que pas d’independència financera o comercial, per posar els exemples més evidents.

Però totes aquestes competències que li acabem d’imputar a la defensa són molt àmplies, i és evident que en un Estat democràtic avançat d’Europa, les Forces Armades i les altres parts de la defensa tenen un paper més aviat reduït en la societat. Cal precisar, doncs, que malgrat sigui veritat que el recurs últim i el més contundent d’assegurar la seguretat, la integritat i la independència de tot l’abans esmentat és la defensa, totes aquestes funcions ordinàriament són assumides per autoritats civils com podrien ser els diferents cossos de policia o el cos diplomàtic. A més, hi han algunes tasques que no són nítidament exercides per autoritats civils o bé militars, sinó que a diferents llocs del món ho assumeixen uns o altres, o d’una manera mixta. M’estic referint a àrees com guàrdia costera, lluita antiterrorista, ciberseguretat, espionatge i contraespionatge, control fronterer, artificiers…

…I en el proper article

Un cop analitzat aquest marc teòric sobre què és la defensa i de quines matèries s’ocupa la defensa, en el proper article continuaré explicant qui s’encarrega de la defensa i faré una mica de política comparada en matèria de defensa, sobretot pel que fa als països del nostre entorn, per a poder donar eines per al debat sobre si Catalunya ha de tenir exèrcit i com haurien de ser les polítiques de seguretat d’un hipotètic Estat català.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: