Author Archives: reyes44

Nagorno-Karabakh: un dels conflictes oblidats del Caucas

Durant la nit de divendres 1 a dissabte 2 d’Abril, forces armades d’Azerbaidjan (segons el Govern Armeni) o bé forces armènies (segons el Govern d’Azerbaijan) varen obrir hostilitats, trencant així l’alto el foc existent des del 1994 entre els dos països a la regió de Nagorno-Karabakh (o Alt Karabagh)

Però, què és Nagorno-Karabakh i perquè aquests dos països es barallen?

Nagorno-Karabakh és una zona d’uns aproximadament 11.500 quilòmetres quadrats on hi habiten unes 150.000 persones, situada al sud-est del Caucas, entre Armènia, Azerbaijan i Iran, amb capital a la petita ciutat d’Stepanakert. Està controlada de facto per l’exèrcit armeni, tot i que formalment existeix un Estat independent anomenat República d’Artsakh (no reconegut per cap Estat membre de Nacions Unides, ni tan sols Armènia). Segons el dret internacional, l’àrea pertany a Azerbaijan, i està ocupada il·legalment.

Vista d’Stepanakert (o Khankendi), capital de Nagorno-Karabakh

Ja el 23 després de Crist, Estrabó en la seva enciclopèdia geogràfica anomenada Geografia, descrivia la zona (en aquella època anomenada Orkhistena) com “l’àrea d’Armènia que compta amb el major nombre de genets“. I és que la vinculació d’aquest territori a Armènia és estreta i de molt antic: malgrat que al llarg de la història del sud del Caucas, la zona ha estat dividida entre petits regnes, l’Imperi Bizantí, Pèrsia, Albània (no la dels Balcans, l’altra) i Rússia, des de que es té constància de la seva existència, a Nagorno-Karabakh hi ha predominat la cultura armènia i s’hi ha parlat un dialecte de l’idioma Armeni.

Podria dedicar desenes de pàgines a parlar sobre la història de Nagorno-Karabakh, però per entendre una mica el conflicte actual, és sobretot important examinar la història recent de la zona. A principis del segle XX el Caucas en el seu conjunt va viure una sacsejada majúscula, l’espurna de la qual es va encendre amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, quan l’àrea formava part de l’Imperi Rus. Per una banda, el novembre de 1914 l’Imperi Otomà va entrar a la guerra en el costat de les potències centrals (Alemanya, Àustria-Hongria), obrint-li un nou front a l’Imperi Rus en el Caucas. Per l’altra, el 1915, el generalat otomà va iniciar el tristament famós genocidi del poble armeni, del qual van ser víctimes aproximadament un milió i mig de persones, obligant a un exili massiu als armenis, que fins aquell moment habitaven tot el nord-est de l’Imperi, des de la regió d’Adana fins al Llac Van i més enllà, fins Ierevan i Tiblisi. Alguns van anar a parar al que ara conforma el modern Estat d’Armènia, i molts altres a la diàspora (noti’s que el poble armeni conforma, junt amb el jueu, una de les diàspores més grans del món en relació amb el seu tamany total).

Mapa alemany de la composició ètnica de l’Àsia Menor a principis del segle XX. En blau, els armenis, en taronja els turcs.

Finalment, el 1917 triomfà a Rússia la revolució d’octubre, portant als bolxevics al poder i traient al país de la primera guerra mundial per portar-lo a una sagnant guerra civil on es van barrejar lluites entre comunistes, capitalistes i absolutistes per una banda, pro-occidentals i pro-eslaus per l’altra, i paneslavistes i nacionalistes perifèrics per l’altra.

Rússia va ocupar la major part del Caucas otomà, i amb la revolució de febrer de 1917 es va formar un estat federat transcaucàsic sota el govern provisional de Kerenski. Amb la revolució d’octubre, aquesta regió decideix proclamar la independència, i el 24 de febrer de 1918 s’estableix la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, que es dissol el maig del mateix any, amb les independències de Geòrgia, Azerbaidjan i Armènia. Just llavors, a la hora de delimitar les fronteres entre Armènia i Azerbaijan, és quan es va iniciar el contenciós per Nagorno-Karabakh.

Azerbaidjan va declarar que Nagorno-Karabakh era una província de la República d’Azerbaidjan, mentre que els habitants d’aquella zona s’hi van negar ferventment, afirmant la independència i resistint tot intent d’ocupació, considerant els azerbaidjanesos còmplices del genocidi armeni. Simultàniament, Azerbaidjan s’havia alineat amb els otomans, i ambdós combatien Armènia en dos fronts (a més, Armènia va entrar en guerra amb Geòrgia el desembre de 1918). Azerbaidjan va perpetrar nombroses massacres contra la població civil Armènia, com la de Shusha el 1920.

Vista del barri Armeni de la ciutat azerbaidjanesa de Shusha després de la massacre que porta el seu nom

Quan l’Imperi Otomà es va rendir davant els aliats l’octubre de 1918, la Gran Bretanya va enviar tropes a Azerbaidjan, i va alinear-se amb el govern azerbaidjanès, instruint als armenis a retirar-se de Nagorno-Karabakh mentre es negociava el futur de la regió en la conferència de pau de Versalles. El seu objectiu era doble: la independència de la regió respecte Rússia i els turcs, i assegurar-se el control sobre les explotacions petrolíferes de Bakú.

Llavors la cosa va empitjorar. El 1919 la Gran Bretanya va proposar que el territori de Naxçivan (avui dia part d’Azerbaidjan, un exclau situat entre Turquia i Armènia, poblat sobretot per azerbaidjanesos) formés part d’Armènia, generant una revolta local pro-azerbaidjanesa. A principis de 1920 els bolxevics van començar a fer guanys territorials en el marc de la guerra civil, i a l’abril d’aquell any, en arribar a la frontera amb Azerbaidjan, el govern de la República es va rendir, proclamant-se la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan, si bé parts de l’exèrcit azerbaidjanès es van revoltar contra tal decisió. Els armenis van aprofitar per ocupar la major part de l’oest d’Azerbaidjan, incloent tot Nagorno-Karabakh i Naxçivan, mentre que un intent de cop d’estat comunista fracassava a a Ierevan.

Just en aquell moment, a l’agost de 1920, les potències occidentals van obligar a l’Imperi Otomà a consumar la seva derrota a la Primera Guerra Mundial signant el Tractat de Sèvres, que entre moltes altres pèrdues territorials, concedia a Armènia territoris que abans del genocidi havien estat poblats per armenis, com Erzurum, Bitlis, Van o Trebisonda. Aquest tractat va ser considerat inacceptable pels nacionalistes turcs (liderats per Mustafà Kemal Atatürk), cosa que va donar lloc a la Guerra d’Independència Turca, que en el seu front oriental es va denominar la Guerra Turco-Armènia. Després de derrotes militars armènies a mans dels turcs, que tenien recolzament econòmic per part dels bolxevics, Armènia es va veure obligada a signar el Tractat d’Alexandropol el desembre de 1920, que cedia més del 50% del territori de la República Armènia a Turquia.

Mapa rus que mostra la República d’Armènia tal com era després de la independència el 1918 (taronja), el territori que li pretenia afegir el tractat de Sevrès  de 1920 (rosa) i Nagorno-Karabakh (groc)

Aquest tractat havia de ser ratificat en el termini d’un mes pel parlament armeni, però això no va ser possible, perquè el gener de 1921 els bolxevics van ocupar Geòrgia i Armènia. En aquella època, el Comissari del Poble per Assumptes Nacionals era un jove Georgià, Ióssif Stalin, que en un primer moment va prometre als comunistes Armenis que Nagorno-Karabakh formaria part de la República Socialista Soviètica d’Armènia. Quan la URSS va prendre possessió d’Armènia el 1921, però, a la URSS li convenia tenir unes bones relacions amb Turquia, que al seu torn seguia tenint un especial interès en Azerbaidjan (per motius històrics, ètnics i religiosos; recordem que els azerbaidjanesos són musulmans sunnites mentre que els Armenis són cristians ortodoxos), així que el Kaviburo (el comitè bolxevic per al Caucas) liderat per Stalin va decidir que Nagorno-Karabakh seria un Oblast Autònom dins la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan, i que Naxçivan seria una “república autònoma” sota la protecció d’Azerbaidjan.

Aquest estat de coses es va consolidar en el Tractat de Kars l’octubre de 1921, que situava la frontera entre Armènia i Turquia en el riu Akhurian i el riu Araxes, deixant Armènia en una fracció del que havia estat després de la independència el 1918. Aquesta és la frontera que segueix separant avui dia Turquia d’Armènia, i aquest fet és rellevant, perquè molts armenis segueixen considerant avui dia un greuge històric que la muntanya sagrada el poble armeni, el Mont Ararat, estigui just 32 quilòmetres a l’altre costat de la frontera amb Turquia.

Mapa que il·lustra el resultat del tractat de Kars el 1921. Noti’s que tant  Naxçivan com Nagorno-Karabakh (en rosa clar) formen part de la RSS d’Azerbaidjan (rosa fosc)

 

Després de la fi de la guerra civil russa i el reestabliment de la pau al Caucas, el conflicte va quedar més o menys congelat. Entre 1963 i 1977 hi van haver manifestacions, algunes violentes, que demanaven l’anexió de Karabakh a la RSS Armènia, i el 1985, coincidint amb la política de glasnost de Gorbatxov, molts armenis es van queixar que el politburo local portava anys intentant azerbaidjanitzar Karabakh, important azerbaidjanesos i no ensenyant armeni a les escoles. Es va intentar pressionar el govern de Gorbatxov sense èxit, i a partir de 1987 les coses van empitjorar. Xocs d’arrel ètnica entre armenis i azerbaidjanesos van començar a produir-se arreu de Nagorno-Karabakh i en altres llocs d’Azerbaidjan, culminant el 26 de febrer de 1988 en el pogrom de Sumgait, en el que durant quatre dies seguits, grups d’homes azerbaidjanesos van provocar disturbis, van violar generalitzadament dones armènies i van assassinar 32 persones amb ganivets i punxons, davant l’aquiescència de les autoritats soviètiques. El pogrom de Sumgait encara avui és recordat anualment a Armènia i arreu del món per la diàspora armènia.

Els pogroms van començar a multiplicar-se, i des de 1988 al 1990, desenes de casos de pogroms van tenir lloc arreu d’Azerbaidjan contra la població armènia de manera que molts afirmen que es tracta d’un cas de neteja ètnica. Els responsables dels pogroms en gran mesura no van ser perseguits per la justícia soviètica ( de fet la única reacció de la URSS va ser empresonar els líders armenis de Karabakh), i un cop proclamada la independència d’Azerbaidjan aquests en molts casos varen ser condecorats o situats en alts càrrecs de l’administració i del govern d’Azerbaidjan. Per condemnar aquests fets, un grup d’intel·lectuals tan prestigiosos com Jürgen Habermas, Jacques Derrida o Isaiah Berlin van signar un manifest cridant a prevenir un segon genocidi del poble armeni.

File:Karabakh ethnic map.png

Composició ètnica de la zona després de l’alto el foc de 1994

El 1990, davant l’imminent esfondrament de la URSS, els habitants de Nagorno-Karabakh es van començar a armar espontàniament, formant milícies. Els líders de la RSS d’Azerbaidjan van demanar suport a Gorbatxov per a reprimir-los, i aquest va llançar la Operació Anell, que va acabar sent una operació d’atac i deportació massiva de civils armenis d’Azerbaidjan cap a Armènia. Les violacions de Drets Humans comeses durant aquesta operació han estat ben documentades. Una comissió independent formada per diversos països va concloure l’existència d’assassinats, tortures, deportacions, violacions i moltes altres transgressions de la digitat de les persones.

Al cap de dos mesos de l’Operació Anell, Armènia declarava la independència i milícies armades van començar a fer fora els soldats azerbaijanesos de zones poblades per armenis, així com també van expulsar civils azerbaijanesos. A partir de llavors, amb les dues repúbliques ja independents, és quan el conflicte va passar a ser una guerra de ple dret. Del 1991 al 1994, aproximadament 20.000 persones varen morir, 60.000 més van quedar ferides i gairebé un milió de persones van convertir-se en refugiades (armenis que vivien a Azerbaidjan i Azerbaidjanesos que vivien a Armènia o en els territoris ocupats per Armènia el 1994).

El 1994, quan Armènia estava guanyant la guerra, les autoritats azerbaidjaneses van acceptar incloure a representants autònoms de Nagorno-Karabakh a les negociacions de pau i, amb la mediació de Rússia, es va signar el Protocol de Bixkek, segons el qual es va arribar a un alto al foc el 12 de maig de 1994, en el moment que parts d’Azerbaidjan de majoria tradicionalment azerbaidjanesa i la major part de l’Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh estaven sota control armeni. En aquest acord també es cridava a acabar amb la ocupació militar de territoris conquerits, al retorn dels refugiats als seus llocs de residència i a la creació d’un corredor entre Armènia i Nagorno-Karabakh. A més a més, es feia un mandat de crear un cos de tropes de tercers països per mantenir la pau a la zona. Tot això no ha passat: tropes armènies segueixen ocupant la línia de 1994 i no s’han creat cossos de manteniment de la pau.

Situació de control de facto de la zona després de l’alto al foc de 1994

Des de llavors s’han fet moltes propostes per arribar a un acord estable de pau a la zona, sobretot des del Grup de Minsk de la OSCE i impulsades per Rússia, amb idees com la retirada de tropes, autonomia o independència per Karabakh o el traçat d’un oleoducte a través d’Armènia per compartir els beneficis del petroli azerbaijanès, totes sense èxit. Com el lector es pot imaginar, la complexitat de tal acord és majúscula, i els odis i greuges històrics a la regió són profunds i antics. La major part de proposicions d’acord han estat rebutjades per les autoritats armènies, pressionades pels líders de Karabakh, mentre els governs d’Azerbaidjan constantment fan estirabots diplomàtics com comparar la ocupació armènia de parts d’Azerbaidjan amb la ocupació nazi de la URSS i periòdicament amenaçen amb reobrir les hostilitats, en ocasions produint-se refregues armades.

Ilham Alyev, President d’Azerbaidjan (esquerra), Serzh Sargsyan, President d’Armènia (dreta) i Vladimir Putin (centre), l’agost de 2014

Serà la d’aquest cap de setmana una refrega més sense transcendència, o escalarà en una reobertura de la guerra? De moment els morts es compten per les desenes en ambdós bàndols, incloent tancs i helicòpters abatuts, i alguns apunten que aquest episodi ha estat encoratjat per Turquia (aliat d’Azerbaidjan) per desestabilitzar el flanc sud de Rússia (que té com a socis tant a Armènia com a Azerbaidjan), en el marc de l’escalada de tensió entre Turquia i Rússia arran de la intervenció russa a la Guerra Civil de Síria de l’últim any.

Nagorno-Karabakh és, a dia d’avui, un dels conflictes oblidats, congelats des de l’esfondrament de la URSS, juntament amb Ossètia del Sud, Abkhàssia i Transnístria. En una regió geoestratègica, entre Europa i Orient mitjà. A tocar de Turquia, on habita un poble l’extermini i l’èxode del qual només es pot comparar al del poble jueu. Entre cristians i musulmans. Una regió extremadament pobra però amb pous petrolífers riquíssims a la vora. Sense una fi pacífica a l’horitzó. Amb cadàvers enterrats als marges de les carreteres i a les memòries i records de la població local.

Per llegir-ne (molt) més, aquí i aquí


La defensa a Catalunya: Comparant (2)

En l’últim article sobre defensa vaig fer una aproximació al concepte de defensa i vaig parlar de què s’ocupa la defensa en un Estat occidental modern: població, territori, institucions i pau i seguretat internacionals (en el sentit ampli). Queda, doncs, abans de posar-nos a analitzar quin hauria de ser el model de defensa de Catalunya, parlar de qui s’ocupa de la defensa, és a dir, qui conforma els cossos que executaran les polítiques en defensa en els àmbits que vam definir en l’anterior article.

Qui defensa?

La defensa sol estar organitzada des de l’Administració Pública, en la branca que normalment és coneguda com Ministeri de Defensa o Departament de Defensa, però no necessàriament totes les persones que exerceixen funcions

Bandera del Ministeri de Defensa de Xile

Bandera del Ministeri de Defensa de Xile

de defensa són part de l’Administració. Hi han diverses maneres d’analitzar l’estructura de la defensa (per tant la que jo proposo no és la única, ni possiblement la millor), però crec que en podem diferenciar dues grans parts: el que anomenarem Control i Gestió Executiu (CGE) i les Forces Armades (FFAA), compostes per les diferents branques (típicament: Exèrcit de Terra, Força Aèria i Armada).

És relativament poc problemàtic definir qui forma part del Control i Gestió Executiu. En sistemes democràtics, el CGE, que és aquella part de l’Administració que com el seu nom indica controla i administra els afers militars de l’Estat, està formada total o parcialment per civils, normalment funcionaris de l’Administració, i habitualment està encapçalat (a vegades només a nivell formal, com el cas d’Espanya, a vegades de manera efectiva, com els EEUU) pel Cap de l’Estat, i en segon terme,  el Ministre o Secretari de Defensa i els seus subordinats (que tenen rang de secretaris d’estat, directors generals, etc de l’Administració, però solen ser anomenats altrament; Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire, per exemple), que controlen la cúpula de les tres branques de les FFAA i agències i serveis operatius comuns a totes aquestes, com poden ser recerca i desenvolupament, assessorament estratègic o informació.

La organització i dependència formal de cada un d’aquests serveis que no són exclusivament propis de les tres branques típiques (intel·ligència, logística, policia militar, serveis sanitaris, ciberseguretat, etc) varia molt entre els diferents Estats, estant en alguns casos considerats branques de les FFAA per dret propi, en altres casos són serveis vinculats al CGE, i en altres casos cada una de les branques té el seu propi servei dedicat a l’àrea en qüestió.

Ara bé, quan ens allunyem de la cúpula del Ministeri de Defensa i de l’alta oficialitat, ens trobem amb el que són purament les Forces Armades, que com hem dit estan compostes per branques “temàtiques”, essent les més comunes Exèrcit de Terra, Força Aèria i Armada, però que a vegades, com hem mencionat també s’hi inclouen branques com Guàrdia Costera, Forces Especials o Control de Míssils, per dir alguns exemples. La composició de les FFAA és la que varia més de país a país en funció del seu model de composició de les FFAA. Així, faré una distinció entre quatre models diferents en aquest àmbit: Model de Servei Militar Obligatori, Model d’Exèrcit Professional, Model de Milícies, i Models Mixtes. Val a dir, però, que aquesta classificació només val en temps de pau, doncs gairebé tots els Estats del món es reserven la possibilitat de fer una mobilització general en temps de guerra.

Models de Composició de les Forces Armades

El sistema de reclutament de les FFAA, i per tant, la seva relació amb la ciutadania, constitueix el principal vector que diferencia les polítiques de defensa dels diferents Estats quant a la composició de les seves FFAA. Històricament, en els Estats del que podríem considerar el nostre entorn hi ha hagut diferents èpoques de predomini en l’eix voluntarietat-obligatorietat.

En els imperis de l’antiguitat, com en l’egipci o el persa, el reclutament era voluntari i remunerat, a vegades amb la promesa de dividends del botí. Posteriorment, en les ciutats-estat gregues i en la major part de la república romana, el servei militar era obligatori i no-remunerat, doncs es partia més aviat de la concepció que tots els ciutadans havien de defensar la polis o la república, doncs n’eren el sobirà. Amb l’adveniment de l’imperi romà i després dels regnes visigots i cristians, l’exèrcit passà a estar format fonamentalment per voluntaris, fos per promeses de ciutadania i terres (a l’imperi romà), per relacions de vassallatge (nobles cristians) o per un sou i part del botí (lleves i mercenaris dels regnes cristians).

En els Estats moderns absolutistes cada vegada es va anar fent més convenient el reclutament massiu i obligatori fruit del creixement demogràfic i la centralització dels Estats en la figura del monarca, i els Estats liberals de les darreries del

Soldats de l'exèrcit Austríac (Bundesheer)

Soldats de l’exèrcit Austríac (Bundesheer)

segle XIX i principis del segle XX varen mantenir aquest sistema per a guerres cada vegada més despietades i industrials. No és fins la segona meitat del segle XX que els Estats democràtics van anar abolint el servei militar obligatori en pro d’una estructura professional de les FFAA, per la percepció de disminució de la possibilitat d’una guerra europea i per qüestions d’opinió pública.

Així doncs podem veure que en la història europea hi ha un estira i arronsa entre l’extrem de la màxima voluntarietat i el de la màxima obligatorietat en la pertinença a les FFAA, degut essencialment al canvi en el tipus predominant de règim polític en cada moment, i tot i que la tendència que sembla dominant en els països del nostre entorn és la de la professionalització dels exèrcits (els únics països d’Europa amb SMO són Suïssa, Àustria, Noruega, Finlandia, Dinamarca, Estonia, Grècia i Xipre), això no suposa que aquest model sigui el millor.

El Model de Servei Militar Obligatori (SMO), que com hem vist té una llarga tradició en els Estats europeus, vol dir que les FFAA estan fonamentalment composades per tots els ciutadans aptes per al servei militar; a més de l’edat, (que sol estar en 18 anys) s’estableixen una sèrie de requisits per a poder ser reclutat. En altres èpoques i altres tipus de règim polític, per a finançar un esforç bèl·lic determinat, quedava exempt del SMO tot aquell que aportava una quantitat determinada de diners, com a l’Espanya del 1898, però donat que avui dia aquest tipus de discriminacions per renda són inadmissibles, normalment només s’inclouen variables físiques (de pes, de visió, no tenir peus plans…), de gènere (la majoria de països amb SMO no obliguen a les dones, algunes excepcions serien Israel, Cuba, i des de fa dues setmanes, Noruega) i de condició social (no ser declarat boig, no tenir antecedents…).

També hem de tenir en compte que la majoria d’Estats (i tots els democràtics) amb SMO, permeten que una persona cridada a files exerceixi l’objecció de consciència (que a Espanya obeïa arazón de una convicción de orden religioso, ético, moral, humanitario, filosófico u otros de la misma naturaleza“). En aquests casos, l’Estat preveu el que a Espanya s’anomenava Prestació Social Substitutòria i que a Suïssa i Àustria s’anomena Zivildienst (aquí, explicat en un vídeo molt bufó), és a dir, un servei que substitueix el pas per l’exèrcit per una activitat normalment en l’àmbit dels serveis socials, sanitat, educació, protecció civil, protecció dels Drets Humans, cooperació internacional i similars.

Aquest model suposa una concepció determinada de la condició de ciutadà o ciutadana, doncs el fet comú a tots els sistemes democràtics que tota ciutadana o ciutadà té una sèrie de drets i de deures vers la comunitat aquí cobra un sentit més pràctic: tota la ciutadania és cridada a oferir un servei a la comunitat, sigui en forma de preparació en cas de conflicte bèl·lic o sigui amb un servei alternatiu. Si bé és veritat que el SMO ha estat profusament utilitzat en els processos de nation-building dels estats-nació del segle XIX i principis del XX, ben utilitzat, aquest sistema serveix

Soldats de l'Exèrcit suís. Foto: Badische Zeitung

Soldats de l’Exèrcit suís. Foto: AFP

també per a construir una idea de civilitat, una consciència ciutadana de responsabilitat col·lectiva, i com a conseqüència, i això és opinió meva, a contribuir a evitar fenomens de tipus free rider.

Malgrat sembli que la opinió pública de la majoria de països occidentals em porti la contrària,  els suïssos, que voten coses com aquesta o aquesta, i tot i no tenir cap conflicte militar des de 1847, segurament coincideixen amb mi, perquè no volen ni sentir a parlar de l’abolició del SMO: la van refusar el 1989, el 2001 i el 2013 per aclaparadores majories.

El sistema que sembla que predomina al món i sobretot a occident a l’actualitat és, com hem comentat, el Model d’Exèrcit Professional. Aquest model consisteix en unes FFAA composades per persones que voluntàriament s’allisten en alguna de les branques que les formen. Els països amb aquest model s’allunyen de la visió de la pertinença a l’exèrcit com una obligació ciutadana i s’acosten més a la idea que concep el servei a les FFAA com un contracte que es realitza entre un privat i l’Administració, per això des dels moviments antimilitaristes també són a vegades anomenats exèrcits “de mercenaris”, fent referència al fet que moltes de les persones que s’allisten en aquestes FFAA ho fa per un sou (sense tenir en compte que els veritables exèrcits de mercenaris són les PMC’s, o Empreses Militars Privades, per les seves sigles en anglès).

Aquest model de FFAA va sorgir fruit del fet que la opinió pública cada vegada tenia en més alta estima les seves llibertats individuals (i per tant rebutjava el SMO), i que la majoria de països democràtics (sobretot a Europa fruit del procés de convergència europea) van deixar d’estimar necessari un exèrcit amb molt voluminós per a defensar-se de potencials agressions “convencionals” (com les de la segona guerra mundial i abans) de països veïns, doncs aquestes agressions eren (i segueixen sent) altament improbables. Els nous riscos i reptes de la seguretat del segle XXI, s’argumenta, són molt més intangibles i requereixen d’una força més petita en nombre de personal (no necessàriament de pressupost), més tecnificada i més eficient que els enormes exèrcits d’antuvi. Aquests reptes, com el terrorisme internacional (que sempre es tem que s’apoderi d’artefactes nuclears o biològics), les vulneracions de la ciberseguretat o els conflictes perillosos per a la seguretat internacional que demandin intervenció o interposició, requereixen unes FFAA flexibles i mòbils, amb molta inversió en tecnologia i en recerca i amb constant cooperació internacional.

El Sistema de Milícies és el més difícil de definir dels tres, perquè gairebé sempre, en relació a les FFAA, es troba en combinació amb el SMO o el model d’Exèrcit Professional. Segons aquest document del Centre de Polítiques en Seguretat de Ginebra (GCSP), el principi de milícia:

It is not only specific to the Armed Forces. It forms an integral part of our institutions. The citizen takes on various functions in support of the community and the state. He does that as elected representative or voluntary, remunerated or not, but never on a full-time basis. For example, the federal Parliament is composed of militia and so are cantonal parliaments (members of parliament are not professionals in Switzerland). Many other positions are held by militia. This includes the vast majority of town mayors (except for large cities) and many cantonal and federal commissions. For the Armed Forces the principle is the same, it is made up of citizen-soldiers. The citizen makes time available for the nation to defend his country in the broadest sense.

Així, podríem dir que el Sistema de Milícies, en la seva vessant militar (perquè com podem observar es tracta d’un principi amb moltes més aplicacions), confia en la ciutadania per a defensar la col·lectivitat i l’Estat, especialment en un moment concret de necessitat. L’Administració posa casernes militars, instructors i armes (que els membres de la milícia solen guardar a casa) a disposició dels ciutadans i ciutadanes que prenen la responsabilitat (en ocasions voluntària i en altres no, com a Suïssa) d’entrenar-se en el combat a temps parcial i d’estar a la reserva durant un període de temps en cas de ser cridats a les armes. El cas paradigmàtic d’un sistema de milícies (híbrid amb un Sistema d’Exèrcit Professional) és el dels Estats Units.

Als EEUU hi han dos tipus de milícies. El primer tipus són les Milícies Organitzades, constituïdes per la Guàrdia Nacional i la Milícia Naval, que depenen dels governadors de cada un dels 50 Estats (però poden ser federalitzades en cas d’emergència) i la Guàrdia Nacional dels Estats Units, que depèn del govern federal. Segons la web de la Guàrdia Nacional:

Our versatility enables us to respond to domestic emergencies, overseas combat missions, counterdrug efforts, reconstruction missions and more. The Guard always responds with speed, strength and efficiency, helping to defend American freedom and ideals. […] As a Guard Soldier, your primary area of operation is your home state. Any governor or the president himself can call on the Guard at a moment’s notice. Typically, Guard Soldiers live at home, where they can be near friends and family while holding a civilian job. Drill is scheduled just one weekend each month. Two-week Annual Training takes place once each year.

El segon tipus de milícia és la Milícia de Reserva, que està formada per tots els ciutadans homes d’entre 18 i 45 anys que no formin part de la Guàrdia Nacional, que poden ser cridats pel President en ocasions excepcionals a la defensa del país.

Membres de la Milícia xinesa desfilant a Beijing. Foto: Xinhua

Membres de la Milícia xinesa desfilant a Beijing. Foto: Xinhua

Un altre Estat amb un Sistema de Milícies és la República Popular de la Xina (on formalment està establert un sistema de SMO i a la pràctica hi ha un exèrcit professional). Allí, com s’explica en aquest llibre*, la Milícia:

[…] The militia’s primary responsibility is to act as a “shock force” in production. Individual militiamen are to lead the production effort by acting as model workers in their industrial or agricultural work units. Militia units are periodically mobilized to carry out high-priority, labor-intensive production tasks […] militiamen also guard factories, warehouses, mines, bridges, and railways […] (Militia) is empowered to assist […] in maintaining social order by “exposing reactionary elements” and apprehending criminals […] patrolling and surveillance of coastal and border areas […] to assist the PLA in the construction of defense works. Militia antiaircraft artillery (AAA) units provide a major portion of the air defense for key Chinese urban and industrial centers. The militia also constitutes a reservoir of manpower from which the PLA can recruit each winter partly to replace the estimated 20-25 percent of its total strength which is demobilized annually.

Finalment, els Sistemes Mixtos són aquells que combinen diverses característiques dels tres anteriors sistemes. El sistema Suís és un exemple de combinació dels tres models, perquè com en tantes altres funcions públiques a Suïssa, les FFAA estan formades per ciutadans en règim de milícies, però en aquest cas no és voluntari (per tant apliquen el SMO), i alhora les FFAA compten amb un petit contingent de personal professional (per què ens fem una idea, d’un total de 176.770 membres en actiu, només aproximadament 4.200 són professionals i la resta són voluntaris o estan fent el SMO, més informació aquí), sobretot d’oficials, tècnics i instructors.

Els EEUU tenen un sistema eminentment d’Exèrcit Professional, però amb un fort component del Sistema de Milícies, com he explicat, mentre que a la Xina, a nivell formal totes les persones aptes per al servei militar estan obligades a prestar el SMO, però a la pràctica les FFAA estan formades per uns 2,3 milions de voluntaris (essent el SMO de 2 anys i havent 19,5 milions de persones que arriben a l’edat militar cada any, si no fos així hi hauria permanentment i com a mínim, 29 milions de membres en actiu)

I en el proper article…

Tractaré de fer una mica de comparació en temes de defensa amb alguns països del nostre entorn, en termes de PIB, extensió territorial, població, despesa en defensa o pertinença a organitzacions supranacionals, entre d’altres.

Roberts, Thomas C. The Chinese People's Militia and the doctrine of People's War

La defensa a Catalunya: Introducció

Hem de tenir exèrcit? En cas afirmatiu, com volem que sigui aquest exèrcit?

Catalunya està vivint moments d’incerteses, de crisi, però també d’oportunitats de reescriure la història. La possibilitat -que fa uns anys ens hauria semblat remota- de construir un nou Estat de bell nou, amb les implicacions normatives que això comporta: repensar-ho tot, o gairebé tot. Fer judicis de valor col·lectius sobre afers que abans semblaven intocables o impracticables.

AturemLaGuerra

Manifestació contra la guerra d’Iraq a Barcelona

Un d’aquests temes que els catalans mai ens hem plantejat seriosament és la defensa. Aquest és un afer espinós, una part de l’Estat i de la societat poc simpàtica, que en un món ideal i pacífic, no hauria d’existir, però el cas és que vivim en un món bastant violent, i hem d’encarar d’una manera o altra aquesta realitat.

La ciutadania ha expressat contundentment quines polítiques no vol que es facin (vegi’s el No a la guerra, on un servidor va assistir, a les espatlles dels seus pares), però mai ha manifestat quines són les seves preferències sobre com vol que sigui, entre altres coses perquè mai se li ha demanat la opinió directament. Però amb la més que probable creació d’un nou Estat, res està fora del debat públic. Així doncs, en aquest cicle d’articles intentaré fer una aproximació a les diferents polítiques de Defensa possibles per a Catalunya, per a proporcionar elements de judici en les hores que vénen.

Què és la Defensa?

La potència de les paraules que emprem en aquest àmbit és molt elevada, doncs ens proporciona pistes sobre la visió dels afers militars que l’Estat vol donar; així, per exemple, a l’Europa del segle XIX, el que avui coneixem com a Ministeri de Defensa era anomenat Ministeri de la Guerra. La denominació de “defensa” no és neutra, ja que intencionadament fa ús de les connotacions que té el concepte genèric de defensa, que ens poden recordar a conceptes com auto-defensa, o legítima defensa.

Defensar, segons el DIEC, és “Ajudar (algú o alguna cosa) contra allò que l’ataca o amenaça de causar-li un dany qualsevol.“, però com veurem, les polítiques públiques de defensa van encaminades a protegir els interessos vitals d’un Estat. La distinció entre la protecció vers el dany i la protecció dels interessos és fonamental. Com més es distanciï la definició que donem d’interessos vitals d’aquesta legítima protecció vers el dany, tindrem un Estat amb més capacitat d’adoptar actituds intervencionistes en els afers d’altres Estats o fins i tot agressives.

CascBlau

Soldat noruec de les forces de pau de la ONU a Sarajevo

Intuïtivament, podríem dir que la defensa és aquella funció d’un Estat i la part de les seves administracions públiques que s’ocupa de garantir els interessos vitals de l’Estat i totes aquelles polítiques públiques destinades a tal efecte. Aquesta és una concepció clàssica, que entén que del que s’ha d’ocupar la defensa és de protegir l’Estat i els seus atributs de sobirania (població, territori, institucions). El problema d’aquesta definició és que, a la segona meitat del segle XX, amb l’elaboració de la Declaració Universal dels Drets Humans i la fundació de la ONU, tots els Estats del nostre entorn han anat adoptant la preservació d’aquests Drets Humans com a principi fonamental del seu sistema polític i de valors, i la defensa no n’ha estat una excepció.

A la defensa, per tant, se li sol demanar que a més de salvaguardar la sobirania i els interessos del propi Estat, vetlli pel respecte als Drets Humans, o com a mínim vetlli pel principi fundacional de l’ONU, és a dir, la preservació de la pau i seguretat internacionals. Així, a la Ley Orgánica de Defensa Nacional d’Espanya:

Exposición de motivos

[…] La proyección internacional de España y de nuestra política de defensa en el conjunto de la acción exterior hace que, desde finales del siglo XX, nuestras Fuerzas Armadas vengan actuando fuera de nuestras fronteras como observadores, como fuerzas de interposición, de mantenimiento de la paz y de ayuda humanitaria.

Esta circunstancia demanda incluir en la Ley misiones que no estaban recogidas expresamente en la anterior normativa, planteamientos rigurosos en cuanto al respeto a la legalidad internacional de dichas operaciones e incluso novedosos en cuanto a su control. […]

Artículo 2. Finalidad de la política de defensa.

La política de defensa tiene por finalidad la protección del conjunto de la sociedad española, de su Constitución, de los valores superiores, principios e instituciones que en ésta se consagran, del Estado social y democrático de derecho, del pleno ejercicio de los derechos y libertades, y de la garantía, independencia e integridad territorial de España. Asimismo, tiene por objetivo contribuir a la preservación de la paz y seguridad internacionales, en el marco de los compromisos contraídos por el Reino de España.

Podem observar clarament que el legislador té en compte aquest canvi de paradigma i l’ha normativitzat en l’article 2, on s’especifiquen els tres atributs clàssics de sobirania, població, institucions i territori, però a més es fa esment de l’objectiu de “contribuir a la preservación de la paz y seguridad internacionales”, que com ja apunta a l’exposició de motius, es concretarà en forces d’interposició, de manteniment de la pau i ajuda humanitària.

Altres Estats tenen formulacions similars, on si no es fa esment de la defensa dels Drets Humans textualment, la doctrina del Consell de Seguretat de la ONU segons la qual promoure els DDHH arreu contribueix a la pau i seguretat internacionals, fa que d’aquesta tasca genèrica de vetllar per la seguretat internacional acabi justificant intervencions en pro dels DDHH. Aquesta concepció extensa i elàstica de pau i seguretat internacionals és la que ha possibilitat que el Consell de Seguretat hagi autoritzat intervencions com per exemple aquesta.

Però aquesta aproximació que hem fet és poc específica, i deixa anar molts interrogants. Per plantejar-nos, doncs, com volem que sigui el model concret de defensa d’un Estat, primer hem de respondre dues preguntes: Què es defensa? (què és objecte de defensa?) i Qui ho defensa? (qui és el subjecte que defensa?)

Objecte de Defensa

Se sol admetre, com hem apuntat, que la cosa defensada en un Estat occidental al segle XXI són els anomenats interessos vitals d’un Estat i la promoció de la pau i seguretat internacionals (en el sentit ampli del terme). Comencem pels mencionats interessos vitals.

Aquests interessos es distingirien d’un interès qualsevol pel fet que estan estretament vinculats amb l’auto-preservació de l’Estat i dels seus atributs de sobirania. Els atributs bàsics de sobirania que s’associen amb l’Estat són tres: població, territori i institucions (i els valors que aquestes reflecteixen). Aquests tres conceptes tenen un grau d’abstracció molt alt, i cal operacionalitzar-los abans de poder discernir què entra dins de l’àmbit legítim d’actuació de la defensa i què no.

Si fem una interpretació restrictiva del concepte de població, aquesta està composta per les persones titulars de la ciutadania (o nacionalitat) d’aquell Estat, que són els titulars plens de drets polítics i conformen el sobirà. Això deixa fora tot un conjunt de persones que habiten dins les fronteres de l’Estat, i que també haurien de tenir dret a ser protegides. Una solució a aquest problema seria incloure les persones amb residència ininterrompuda en el territori dins el concepte de població. Una altra solució seria elaborar lleis de naturalització “amables”, que permetessin a un estranger adquirir la nacionalitat amb certa facilitat si així ho desitja. Però aquesta segona opció dependrà de molts altres factors: l’adquisició de la ciutadania és un tema amb moltes implicacions polítiques i socials.

Protegir un conjunt de persones, en principi, significaria protegir les seves vides, però podem entendre que també inclou protegir els seus drets i llibertats.

Marine Nord-americà munta guàrdia davant l'ambaixada dels EEUU a Líbia. Foto: Associated Press

Marine Nord-americà munta guàrdia davant l’ambaixada dels EEUU a Líbia. Foto: Associated Press

Aquest punt és molt important, ja que dels tres atributs de sobirania, la població (a diferència del territori i les institucions) és la única mòbil, i en ocasions aquestes persones poden requerir de protecció mentre es troben en el territori sobirà d’altres Estats. Normalment aquestes demandes de protecció poden ser satisfetes per l’Estat on es troben (per exemple, amb la policia), o bé els dos Estats estableixen acords per a resoldre aquest tipus de problemàtiques (com la presència d’ambaixades o consolats, pertinença a organitzacions supranacionals, acords de repatriació…), però en algunes ocasions això no és possible (sigui per incapacitat o per mala voluntat de l’Estat “amfitrió”). És llavors quan s’han d’activar tota una sèrie de mecanismes de l’Estat, que en primera instància han de ser diplomàtics, que poden arribar a ser econòmics i fins i tot militars.

La definició del territori és la més fàcil de les tres, perquè la legislació de tots els Estats és molt similar en aquest tema. Se sol entendre que el territori d’un Estat és aquella porció de superfície on aquest Estat exerceix sobirania, i aquesta és la compresa dins les fronteres terrestres (en el cas català podem suposar que equivaldrien a les actuals de la Comunitat Autònoma de Catalunya), incloent-hi espai aeri i subsòl, i les marítimes, que segons la Convenció del Mar inclouen dotze milles nàutiques (22,2 km) mar endins comptant des de les línies de base. El territori sobirà també comprèn espais dins la jurisdicció de l’Estat, com podrien ser bucs de guerra o edificis de les representacions diplomàtiques permanents a l’estranger. El paper de la defensa en la protecció del territori sol tenir dues vessants: la protecció davant agressions externes (funció poc controvertida) i el manteniment de la integritat territorial. Aquesta última funció seria la que que per exemple, hipotèticament, podria adduir l’Estat Espanyol davant una secessió unilateral per a fer ús de les Forces Armades.

El més complicat de concretar dels tres és el concepte d’institucions i els valors que elles reflecteixen. Com hem vist, l’Estat espanyol inclou  dins aquesta categoria la “Constitución, de los valores superiores, principios e instituciones que en ésta se consagran, del Estado social y democrático de derecho”. Així doncs, inclou la Constitució i les institucions que s’hi consagren. Aquestes institucions, al meu parer, són de dos tipus. En primer lloc, les que podríem anomenar institucions bàsiques de l’Estat (Monarquia, Congrés dels Diputats, Tribunals, administracions de les CCAA, Ajuntaments, etc), que són tangibles i solen tenir funcionaris i seus en el món físic. En segon lloc, les institucions abstractes, aquelles que el constituent consagra també com a bàsiques i que han de ser protegides per l’Estat però no formen necessàriament part d’aquest. Estaríem parlant d’aquests valors superiors i principis com l’Estat de Dret, la separació de poders, l’economia de mercat, la democràcia, l’Estat del Benestar, la igualtat d’oportunitats…

Al cap i a la fi ens estem referint a tots aquells principis que conformen la idiosincràsia d’una societat (o més ben dit, els principis que el constituent considera que haurien de regir la societat) i les eines de l’Estat per a garantir-los. Així, la defensa hauria de garantir la integritat i independència de poders estrangers d’aquestes institucions, tenint sempre en compte que en el món globalitzat actual el concepte d’independència s’ha diluït bastant, i avui dia segurament estaríem parlant més d’independència formal de les institucions i de no-ingerència d’altres Estats en la pròpia sobirania que pas d’independència financera o comercial, per posar els exemples més evidents.

Però totes aquestes competències que li acabem d’imputar a la defensa són molt àmplies, i és evident que en un Estat democràtic avançat d’Europa, les Forces Armades i les altres parts de la defensa tenen un paper més aviat reduït en la societat. Cal precisar, doncs, que malgrat sigui veritat que el recurs últim i el més contundent d’assegurar la seguretat, la integritat i la independència de tot l’abans esmentat és la defensa, totes aquestes funcions ordinàriament són assumides per autoritats civils com podrien ser els diferents cossos de policia o el cos diplomàtic. A més, hi han algunes tasques que no són nítidament exercides per autoritats civils o bé militars, sinó que a diferents llocs del món ho assumeixen uns o altres, o d’una manera mixta. M’estic referint a àrees com guàrdia costera, lluita antiterrorista, ciberseguretat, espionatge i contraespionatge, control fronterer, artificiers…

…I en el proper article

Un cop analitzat aquest marc teòric sobre què és la defensa i de quines matèries s’ocupa la defensa, en el proper article continuaré explicant qui s’encarrega de la defensa i faré una mica de política comparada en matèria de defensa, sobretot pel que fa als països del nostre entorn, per a poder donar eines per al debat sobre si Catalunya ha de tenir exèrcit i com haurien de ser les polítiques de seguretat d’un hipotètic Estat català.


La #MarcaEspaña, un gran invent (En potència)

A vegades els instruments ideats per a una finalitat molt concreta esdevenen ideals eines per a quelcom inicialment imprevist, i contrari al primer. I ara m’entendreu.

Tots hem sentit a parlar de la Marca España, l’intent del Govern espanyol d’enfortir la imatge dels béns i serveis espanyols de cara a l’exterior i de pas enfortir el mercat interior amb un deix de polítiques de nation-building tardanes i amb un clar seguidisme del model francès, aquest eslògan repetit a més no poder per aquells rere el timó d’un bot que fa aigües, que treu un mig somriure a més d’un i els colors a molts altres quan es juxtaposa amb la corrupció o amb les dades de la EPA. Però el cas, i no em malinterpreteu, és que crec que la Marca España, amb els instruments adeqüats i ben enfocada, pot ser un gran invent, pot ser quelcom que ens ajudi a sortir de l’immens forat on ens trobem. I m’explico.

Fins ara, aquesta iniciativa ha consistit en una mastodòntica campanya publicitària, que a base de dos colors, el rojo i el gualdo, intenta convèncer a uns consumidors amb cada vegada menys rendes que comprin contra la lògica de mercat, a inversors que cada matí s’esgarrifen llegint notícies sobre el país a The Economist que apostin per Espanya contra tot sentit comú (el menys economicista dels sentits) i convèncer als sharks dels mercats financers que la prima de risc està excessivament inflada contra tota lògica especulativa. Però això pot canviar.

I si convertim a la Marca España en més que un rentat de cara a l’economia espanyola? I si d’una vegada, i amb ànim de sentar precedent, fem servir el nostre amic, el Codi Penal i el seu cosí menys famós, el Codi Mercantil, per a sortir de la crisi (econòmica i de valors)? Aviam si amb un petit esforç, m’acompanyeu amb el meu raonament.

Que jo sàpiga, amb aquest projecte, s’intenta promocionar quelcom ( la marca Espanya) que es considera valuós i de suma rellevància per la marxa de la economia de l’estat, doncs és, o pretén ser, tot el prestigi i reputació de tota una cultura, una gent, una economia, un Estat, una història, una llengua (O llengües? Debat interessant i necessari, però un altre dia) en una paraula: Espanya. Si? Si.

Per lògica, si aquest és l’objectiu, tan important és invertir en el bon nom d’Espanya com evitar que se’n propagui el mal nom. I s’estan invertint molts diners i esforços en el prestigi, així que per força hi hauran diners i ganes disponibles per a combatre el desprestigi. D’acord? Check.

Hi han una sèrie de factors, que en un moment determinat, com pot ser ara mateix, no es poden canviar. Es poden invertir tendències, fer reformes, sí, d’acord, però el munt de fems hi és i no es mourà a curt termini. Em refereixo als escàndols de finançament il.legal dels partits, de suborn, de malversació, prevaricació, però també em refereixo als milionaris desfalcs d’impostos per part d’empresaris, als vergonyosos casos d’espionatge institucional i de partits, i en general, a tot ús il.legítim en benefici personal de l’infraestructura, la superestructura o els diners públics a partir d’un determinat tamany (econòmic i legal, però també mediàtic).

El que sí que es pot canviar, a curt termini, és el tractament dels fems (perdoneu per la metàfora). Es pot canviar la impunitat, però sobretot, la percepció d’impunitat. I aquí és on entra la marca Espanya. I si introduïm en el codi penal un delicte anomenat “Daños y perjuicios a la imagen del Reino de España”? O “injurias al honor del Estado”? A cada polític condemnat per corrupció, posem uns dos anyets, se li afegeixen a la condemna un nombre d’anys determinat, en funció del dany que hagi provocat al prestigi i la credibilitat (actiu no gens menor) de les institucions i de la funció pública, dany mesurat per un informe d’experts independents, si fés falta recusables (serà per experts, si en sobren!). I el mateix amb empresaris, banquers, periodistes.

I els juristes em direu: “ets foll? La constitució garanteix la irretroactivitat de les lleis, no pots condemnar a algú per unes accions que encara no eren delictives en el moment de ser empreses!” Correcte. Però és que el dany a la reputació d’un país és continuat, de la mateixa manera que el segrest és un delicte continuat. Per això Garzón tenia una base jurídica per a investigar les desaparicions del franquisme, perquè són un delicte que se segueix cometent ara mateix, mentre llegeixes això. De la mateixa manera, cada vegada que un anglès, a la hora del tè, o un alemany, a la hora del Sauerkraut (si és que tenen una hora per a menjar col en vinagre) obren el diari i veuen coses com aquesta, aquesta, o aquesta , s’estaria produïnt un dany potencialment delictiu. I us asseguro que tan anglesos com alemanys llegeixen molts diaris. I casualment també tenen moltes obligacions espanyoles, i capitals per invertir.

Però jo crec que podríem anar més enllà. Crec que podriem fer servir a la -a aquestes altures de l’article, benemèrita- marca Espanya per a corregir totes aquelles coses que fan estirar-se dels cabells tan a nacionals com a extrangers, però que no són delictives, sinó que formen part d’un corpus de pràctiques que estan oficiosament desterrades pel bon savoir-faire de la ortodòxia política. Totes aquelles pràctiques, que en situacions d’estabilitat s’eviten per part de partits i institucions, però que en els temps que corren son el pa nostre de cada dia. Em refereixo, per exemple, a un president del govern que, estant emmig d’un escàndol de corrupció política, es resisteix contra vent i marea a fer res més que negar la major a través d’una pantalla de quaranta polzades en una sala de premsa. Em refereixo a l’incompliment de la integritat del programa electoral en escassos mesos després d’aconseguir el govern. Em refereixo a una representant del govern condecorant a veterans de guerra que varen lluitar hombro con hombro amb les Waffen-SS.

Totes aquestes pràctiques, que si bé no són delictives, tenen un potencial d’erosió política enorme per part de qui les fa. Però, senyors i senyores, benvinguts a l’Espanya del 2013, la responsabilitat política no existeix, només la legal. I aquí és on jo em plantejo: que en el món de la política i de l’empresa es considera que la llei i els tribunals són la única vara de medir si una conducta és legítima, respectable i acceptable? Doncs endurim la llei. Si pràcticament ningú es replanteja la seva conducta en base a criteris no-legals, si la moral pública i la ortodòxia política estan degradades fins a extrems irrespirables, caminem per a enfortir-les, cap a reestablir-les, però aquest és un camí molt llarg i amb poques garanties d’èxit a curt termini. Mentrestant, deixem clar a qui es plantegi delinquir que no li sortirà barat, a qui es plantegi no complir amb les seves responsabilitats públiques que si no ho fa n’hi hauran de penals, i als contribuents que el circ s’ha acabat, que les feres se’n van cap a la gàbia i que el preu de l’entrada ha valgut la pena. No m’agrada l’exemple del bot, però és impossible remar tots junts si hi han feres deslligades.


Θεολογία, la Guardiana de Déu en Fe.

La Teologia es defineix com el “coneixement” o la “reflexió raonada” sobre tot allò que té a veure amb Déu i les qüestions divines. Ho llegim, per exemple, al Diccionari de la Real Academia Española de la Lengua: “Ciencia que trata de Dios y de sus atributos y perfecciones“.  Però, pot el coneixement de l’existència de Déu i dels seus atributs ser quelcom objecte de “logos” és a dir, de raonament i de reflexions racionals? O el coneixement de Déu només pot ser assolit mitjançant la Revelació, fruit de la introspecció personal, que desemboca en la fe?

Una de les premises de la doctrina cristiana és que l’existència de Déu no és ni pot ésser demostrable, doncs la fe, o la creença per sobre d’allò racional que Déu existeix i té unes determinades propietats és (entre altres coses) requisit indispensable per a la salvació. Imaginem-nos que la existència de Déu fós quelcom que poguéssim apreciar sensiblement a diari, o que encara que no fós empíricament evident, pogués ésser demostrat mitjançant alguna ciència experimental, és a dir, que existís algun procediment per a falsar la seva existència, es realitzés, i es comprovés científicament que Déu existeix. Tota persona llavors sabria –a ciència certa– que hi ha un ens per sobre d’ell, suprem, absolut, veritable, i que té un poder immens. Quin humà gosaria llavors qüestionar la seva autoritat i els seus preceptes? Com posaria a prova aquest Déu als seus fills per a que ells mateixos es demostréssin dignes o indignes del seu amor? És cert que una de les propietats el Déu cristià és la omnisciència, i per tant Déu, hipotèticament, simplement sap qui és digne i que no ho és, però la vida humana va ésser dissenyada per el mateix Déu com a prova, com a exercici per a “testar” els límits de la fe dels homes i de les dones. En aquest context, si aquestes mateixes persones poguéssin accedir a la certesa que Déu existeix, seria com donar als ratolins un mapa del laberint on es troben perduts: anularia els resultats de l’experiment.

Es pot argumentar -com feia Sant Agustí- que la pròpia noció de Déu es troba dins de tots i cada un dels humans, doncs poden tenir notícia de l’infinit i l’immutable a través de la seva raó, tot i ésser aquesta raó (com ells mateixos també ho són) mutable i finita, i per tant diferent d’aquests dos objectes del seu coneixement. Per a exemplificar aquesta veritat immutable, Agustí planteja les lleis matemàtiques, de les quals tothom té una noció bàsica i no provenen de l’experiència sensible, essent independents d’aquesta. Així doncs, arriba a la conclusió que existeix una veritat immutable, superior a l’enteniment humà, enteniment que no jutja sobre ella sinó conforme a les seves normes. I a aquesta veritat immutable l’anomena Déu.

Així doncs, segons Agustí, per molt que ens esforçem, les nostres facultats cognoscitives seran sempre insuficients per a arribar a Déu, que és indefinible per ser superior a totes les nostres categories de pensament. Déu és absolutament incognoscible i transcendent, i d’aquí la justificació de la seva existència però també de la seva inabastabilitat racional.

Fem-li cas a Sant Agustí, seguim el seu raonament (que ha sigut desmuntat i tornat a muntar pels filòsofs posteriors infinitud de vegades). Déu existeix, no podem ni podrem mai arribar a ell, no el podem descriure ni adjectivar i no és pensable. És veritat que podem arribar a la idea -com després va afegir Sant Anselm- que la perfecció no és pensable (recordem l’exemple de la pedra divinament indestructible que invalida la idea d’omnipotència i per tant la perfecció) però que tot i així Déu és l’essència més perfecte que poguem pensar, i si és possible pensar quelcom més perfecte que Déu, llavors estàvem equivocats en creure que allò era Déu. Tot i així, la nostra raó és limitada, i si la perfecció no és humanament pensable, això és fruit de la imperfecció dels humans que l’intenten pensar, no pas de la no-perfecció de Déu, que és infinitament superior a la divisòria (humana) entre pensable i no-pensable. Ah, i Déu, a més, és la força que ordena les veritats immutables com les lleis matemàtiques.

Llavors, per a què preocupar-nos? Les lleis matemàtiques i físiques (que emanen d’Ell) seran sempre les mateixes, doncs comparteixen la seva immutabilitat, així que dos i dos sempre faran quatre, i no sortirem volant de sobte, perquè la Llei de la Gravitació Universal (un nom humà a una llei divina) es complirà sempre, peti qui peti. A més a més, com que la sola noció de Déu (tot i la major o menorment convincent justificació de la seva existència) és inabastable per la raó, tambe ho és la seva voluntat i la existència o no-existència de la vida després de la mort.

Els misteriosos dominis del regne de la fe són un paratge reservat als qui viuen en fe, als qui la tenen; per als altres, Déu ens esdevé quelcom irrellevant, tan si existeix com si no. La vida segueix essent igual de previsible. I d’imprevisible.

I rellegint el que he escrit, m’adono que he fet Teologia. És, així, la Teologia, una reflexió -des de la raó o des de la fe-sobre el que Déu no és i sobre com no es pot arribar a Déu? És una disciplina que es dedica a reservar el coneixement revelat a la Revelació i a desmuntar la resta de pretesos coneixements racionals sobre els atributs de Déu? És la comprensió de Déu, del cel i de l’infern només possible a través de quelcom tan indemostrable, personal, introspectiu i intangible com la fe? Són els teòlegs els guardians que garanteixen el monopoli de Déu per part de la fe, excloent la raó?

 


Les classes socials, l’Estat i la consciència de classe.

Per al lector confús, que es pensi que en aquest bloc s’analitzaran autors i es compararan amb altres, em remeto al primer post: escriuré segons em vingui bé. Avui, per exemple, em ve de gust reconstruir la línia que seguia una conversa molt interessant que vaig tenir no fa massa, sobre els grans sistemes que es basen en un binomi sistema econòmic – sistema polític, què cerquen i què pressuposen.

La conversa va començar parlant de classes socials i de comunisme (per variar), i vaig deixar clar que jo en cap cas trobo desitjable una societat sense Estat. Evidentment, l’altre interlocutor estava d’acord amb mi (moltes converses prèvies en donaven fe) en què l’anàlisi que fan els anarquistes sobre una hipotètica societat sense estat, i sobretot els mètodes com arribar-hi, és erroni i desemboca en propostes eixorques (en el millor dels casos). Ara bé, ell era partidari de la proposta del Socialisme Real com a última fase del comunisme, que culminaria amb l’abolició de l’Estat prèvia abolició de les classes socials, i amb això discrepàvem.

En aquest punt, vaig començar a pensar que l’Estat, a banda de moltes altres funcions (derivades de la primordial), complia la essencial funció de gestionar els problemes que una societat formada per diferentes classes socials (determinades pel nivell socioeconòmic, i per l’estructura de la propietat dels mitjans de producció), cadascuna amb els seus interessos particulars (que solen entrar en conflicte), genera inevitablement.

Cal aclarir que últimament he estat i estic molt aficionat al món del debat, i una de les primeres coses que em van ensenyar a fer és a desglossar la pregunta i i a definir-ne les parts. Essent en aquest cas l’enunciat “la funció primordial de l’Estat és la de gestionar amb criteris polítics els problemes que inevitablement sorgeixen entre classes socials”, ens podem preguntar: en quin cas no és necessari l’Estat? I em varen venir dues respostes al cap: quan no és necessari gestionar els conflictes entre classes socials i quan no hi ha classes socials perquè tots els individus formen part de la mateixa classe.

A partir d’aquí, em vaig plantejar quines ideologies representaven aquestes tres visions de l’ordre social (Hi ha d’haver classes però no estat, no hi ha d’haver classes ni Estat i hi ha d’haver classes i Estat).

L’anarcocapitalisme (una branca de l’anarquisme que considera que no hi ha d’haver Estat perquè aquest només pot obstruir la llibertat dels individus i la seva plena capacitat de realitzar-se lliurement, tenint en compte que l’economia per ells ha d’estar organitzada en forma de lliure mercat, i que la propietat privada és el més sagrat dels principis) clarament es posiciona en contra de l’Estat i propugna que les classes han d’existir (la propietat privada dels mitjans de producció és inviolable) i que els seus conflictes no han de ser gestionats amb criteris polítics, sinó que el mercat ja s’encarregarà, mitjançant l’oferta i la demanda, de distribuir la riquesa, i amb ella, l’estàtus social. Alguns neguen la importància de la classificació en classes socials en el moment en el que els mitjans repressius de l’Estat al servei de la classe dominant deixen d’existir, però el fet és que els mitjans repressius deixarien d’estar al servei de l’estat i passarien a estar al servei de qui millor pagui els seus serveis.

Per altra banda, el comunisme llegit d’una manera clàssica, seria la concepció que manté que l’abolició de l’Estat sorgiria a partir de l’abolició de les classes socials. Aquest procés es duria a terme via una dictadura, imposada per la classe que esdevindria dominant a través d’una revolució social (és a dir, la classe treballadora o proletària), la qual hauria de fer el camí cap a l’abolició de les classes socials amb tres mecanismes (a grans trets): expropiació i col·lectivització dels mitjans de producció, la distribució equitativa de la renda i la socialització de les generacions que cresquéssin dins d’aquest nou sistema per a què donéssin per feta la inexistència de diferències de classe. Un cop abolides les classes socials, es faria cada vegada més inútil la existència d’un estat fort, i aquest s’aniria debilitant fins a quedar també abolit, estant els individus lliures de tot cleavage de classe (com diuen els sociòlegs), i sent la resta de possibles fonts de conflicte irrellevants (per acció del difunt estat) i solucionats col·lectivament en assemblees (consells obrers o soviets), on també s’organitzaria la producció.

Quant a l’anarquisme, és obvi que proposa la destrucció de l’Estat, però més enllà d’aquest tret en comú que tenen tots els anarquistes, hi han grans discrepàncies sobre com s’hauria d’organitzar econòmicament una societat anarquista, o tan sols si s’hauria d’organitzar. Sembla ser que cap anarquista (almenys que jo hagi sentit) seria partidari d’una acció col·lectiva que imposés l’anivellament de l’estatus socioeconòmic (perquè una imposició de la col·lectivitat cap a l’individu ja estaria violant la llibertat individual), i per tant o bé pensen que les classes socials seguiran existint però perdran la importància, o bé pensen que deixaran d’existir progressivament a mesura que desaparegui l’Estat i els seus mitjans repressors, i a mesura que la gent deixi de tenir la “violència estructural” del sistema incorporada entre els seus gens, i es socialitzi en una societat lliure.

Aquesta és una visió molt optimista de la naturalesa humana, i en tot cas jo crec que una no-intervenció per part de l’Estat (per ser inexistent) duria a més desigualtats de classe, i no pas a la seva desaparició.

Així doncs, per elimiació, la resta d’opcions polítiques (des del minarquisme fins a la socialdemocràcia més intervencionista) consideren que: a) L’existència de l’Estat és necessària i b) que hi han d’haver classes socials (o almenys no propugnen la seva total eliminació). Dins d’aquest bloc, amb visions totalment diferents, podríem diferenciar dos tendències: els que serien més aviat partidaris del laisser faire en quant a diferències socioeconòmiques, i els que defensen una intervenció per part de l’estat anivellant aquestes diferències.

Si bé és veritat que tant algunes ideologies d’una banda com la majoria de l’altra garantiríen un mínim benestar material (la definició d’aquest mínim és diversa, però l’essencial és que unes mínimes condicions de salut i d’educació, per exemple, són vistes per la majoria com un requisit previ per a un correcte exercici de la llibertat individual), els que són més partidaris de l’acció estatal, no es conformen amb aquests mínims i proposen una redistribució molt més potent, mitjançant els impostos, sense perdre la noció de la necessitat d’organitzar la producció mitjançant unes classes socials, encara que es mitiguin les bretxes existents entre aquestes.

Ara bé, per molta redistribució que es faci i per moltes polítiques públiques que es duguin a terme per a reduir els conflictes entre classes i per a moderar el seu poder relatiu, aquestes segueixen existint i segueixen tenint interessos col·lectius contraposats. Però què és el que fa mantenir una classe social unida, amb una percepció més o menys homogènia dels seus interessos i amb un alt nivell de combativitat? La identitat i l’alteritat, és a dir, la consciència de classe i la consciència de l’existència d’una classe diferent a la pròpia, amb una identitat diferent, amb uns interessos contraposats, i amb una relació dialèctica amb la classe a la que es pertany. I què fa que els individus als que des de la sociologia s’ha atribuit la condició de membre d’una classe social, desenvolupin una consciència de classe? La rigidesa dels fluxos de mobilitat entre classes.

No fa massa vaig tenir la oportunitat d’assistir a una conferència sobre el procés de desaparició de les “classes mitjanes” (tot i que el sociòleg ponent dividia la societat en 7 categories diferents) organitzada per la Fundació Ernest Lluch, on s’explicava aquest fenòmen. Una major rigidesa en els fluxos de mobilitat entre classes (és a dir, que sigui més difícil l’ascens o el descens en l’escala social) fa que una pobresa dinàstica perpetui les baixes o nul·les expectatives de progressió socioeconòmica de les noves generacions, i que per tant assumeixin la seva condició social com a rígida i imposada, i que per tant visualitzin una situació desavantatjosa i imposada com una imposició d’aquells que surten beneficiats per aquesta rigidesa social.

En un sentit invers, com més fàcil (no fàcil en el sentit d’assequible per a tothom independentment de les seves capacitats i el seu esforç, sinó fàcil en el sentit que el “mèrit” es vegi recompensat amb progrés social, com a contraposició de la “meritocràcia” repecte la “parentocràcia”) sigui el viatge, en qualsevol sentit, d’aquest “ascensor social”, menys possibilitats hi haurà de que els membres d’una classe social desenvolupin la consciència de que la seva condició és imposada, i per tant la societat estarà més cohesionada perquè experimentarà menys conflictes fruit de les desigualtats socioeconòmiques.

Si plantegem un Estat que garanteixi una bona combinació entre un correcte funcionament d’aquest “ascensor social” i un mínim benestar material per a tots els membres, procurant que tots i totes aportin el que son capaços d’aportar i que tots i totes rebin el que necessiten rebre, seguirem vivint en una societat on es segueix gaudint dels beneficis que l’existència de classes socials aporta a una determinada estructura de l’organització productiva (del sistema capitalista amb dret a la propietat privada, sempre subjecte al bé del comú i regulat pels poders públics), sense els enormes problemes que la lluita de classes històricament ha originat, passant d’unes classes socials integrades pels fills dels que un dia foren membres d’aquesta mateixa classe, a un sistema on les classes estaran formades per individus podriem dir “eventuals”, els quals estaran determinats (no ens enganyem) en gran mesura pel seu naixement, però també per les seves capacitats, el seu esforç i una no negligible dosi de sort o dissort.


La història, vehicle de la humanitat.

Seguint amb el Comte de Saint-Simon, l’aristòcrata-revolucionari francès i socialista utòpic, m’agradaria seguir el fil d’una de les reflexions que deixa anar en el seu llibre “De la reorganización de la sociedad europea o de la necesidad y de los medios de reunir los pueblos de Europa en un solo cuerpo político conservando a cada uno su independencia nacional” (Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1975).  A banda de que l’editor d’aquest home no el va aconsellar bé sobre el títol, el contingut és molt interessant, i més tenint en compte que estava proposant la creació de la Unió Europea i del Parlament Europeu l’any 1814, quan encara se sentia la flaira de la pólvora que s’havia cremat durant les guerres napoleòniques. El llibre proposa aquesta idea innovadora agafant com a referent la relativa pau i estabilitat que en l’època immediatament anterior al tractat de Westfàlia va atorgar la superestructura institucional del papat, que més o menys acceptat i temut per totes les nacions europees, els aportava una certa unió política i cultural (per exemple, tota la cristiandat es va unir per a dur a terme les croades a terra santa i el llatí actuava d’una espècie de lingua franca entre intel·lectuals, i en gairebé tots els textos jurídics, teològics i literaris).

Encara que el senyor de Rouvroy tenia una visió lleugerament mitificadora d’aquella època (sembla que s’oblida del conflicte que van tenir Frederic Barbaroja i la Lliga Llombarda i també de que en un moment determinat a principis del segle XV hi va haver tres papes, Joan XXII, Gregori XII i el Papa Luna, per posar alguns exemples), i que la seva teoria sobre la organització d’una hipotètica Unió Europea es basa sobretot en la seva admiració pel sistema polític anglès d’aquella època, que ell considera un magnífic exemple de la separació de poders que Montesquieu va il·lustrar (justificant la necessitat d’aquesta separació de poders d’una manera quasi escolàstica, – tot i reiterar constantment la racionalitat científica de la política – amb uns silogismes que avui dia potser ens treuen un somriure condescendent), té un alt valor històric per ser una obra pionera.

M’agradaria, però, centrar-me en una de les reflexions prèvies que fa per a refutar la teoria de l’abat de Saint-Pierre que proposava una confederació dels estats d’Europa, amb seu permanent i plens poders per a reprimir amenaçes tan internes com externes dels reis europeus. En aquest sentit , Saint-Simon  diu que aquest sistema no faria sinó perpetuar les injustícies existents, derivades del poder absolut dels reis, i privant als seus súbdits de qualsevol oportunitat de deslliurar-se de la seva tirania. Compara la “relativa pau” de l’Europa prewestfaliana amb la proposta de l’abat dient:

“Se ha hecho uso de la palanca sin saber explicar lo que es una palanca; ha habido organizaciones nacionales, organizaciones políticas, antes de que se supiese lo que era una organización. En política, como en toda ciencia, se ha hecho lo que había que hacer, antes de saber porqué había que hacerlo, y cuando después en la práctica vinieron las teorías, lo que se pensó a menudo estuvo por debajo de lo que se había ejecutado por casualidad.”

Em resulta sumament interessant aquest argument. Per una banda, denota l’esperança que té l’autor respecte al futur de la humanitat, suggerint que el curs de la història s’encarrega d’aportar les solucions i les grans transformacions socials que desfan la perillosa esclerosi que podria dur a la societat al caos o a l’extinció (o simplement a la correcta gestió de fenòmens nous per part d’una humanitat amb paradigmes de pensament antics), contraposada amb la ineptitud (i aquí Saint-Simon sembla que es vol excloure de la intel·lectualitat política que havia existit fins llavors i vol mostrar-se com una nova corrent regeneradora) dels pensadors i de la intel·lectualitat política (inclosa en els diferents moviments ideològics), el paper de la qual limita a la teorització de fets passats, en el millor dels casos, assenyalant-la amb el dit com a incapaç de formular nous models polítics i d’avançar-se al seu temps.

Aquest curs de la història estaria determinada per les el·lits, pel destí o per Déu, no ho deixa clar, si bé és cert que quan diu “se ha hecho lo que había que hacer” sembla apuntar a un ben emprat pragmatisme dels homes d’estat, i quan fa servir la expressió “por casualidad” sembla indicar que les accions concretes que “había que hacer” no varen gaudir de cap tipus de premeditació, i que més aviat foren fruit de l’atzar, excloent així un eventual pragmatisme d’algun dirigent o d’algun grup de dirigents.

La reflexió que el Comte sans-culotte ens presenta, pot semblar agosarada o fins i tot absurda, ja que un cotxe sense un conductor que s’anticipi als nous perills que la via per on transita ofereix, està condemnat a estavellar-se, no pas a superar tots els obstacles. Però remuntem-nos al principi de tot, quan els homes i les dones encara no havien sofert cap canvi significatiu quant a organització perquè a la pràctica aquesta era quasi inexistent, i la poca que existia era la primera que la humanitat havia vist néixer, poc després del seu propi naixement. Vegem què en diu Hume en el seu assaig Of the Origin of Government sobre les formes primitives d’organització:

“l’Estat de societat sense govern és un dels més naturals dels homes, i és aquell que subsisteix amb la conjunció de moltes famílies, i molt després de la primera generació. Res, a no ser l’augment de les riqueses i les possessions, va poder obligar als homes a abandonar-lo”

I en el seu assaig The Original contract afegeix:

“El cap [de la tribu] que havia aconseguit la seva influència durant l’època de guerra, governava més per la persuasió que per les ordres, i fins que no va poder emprar la força per a reduir els refractaris i desobedients, no pot dir-se que s’hagués assolit un acord o pacte per a arribar a la submissió general, la qual cosa constituïa una idea molt per damunt de la comprensió dels salvatges, i cada vegada que el cap exercia la seva autoritat era degut a les exigències d’un cas particular; la comprovació de la utilitat que es deriva d’aquests actes d’autoritat els feia convertir-se en cada vegada més freqüents i la seva freqüència produïa una aquiescència habitual i, si es prefereix, voluntària de la gent”

Veiem aquí també aquesta percepció dels homes com a  fulles que dansen al vent de la història, i que com a molt poden acostumar-se a les noves realitats que aquesta els brinda, arribant en alguns casos a acceptar-les i a assumir-les com a voluntàries. Ni tan sols, segons Hume, el cap de la tribu, en aquest cas el dirigent de la societat, era conscient de la autoritat (un nou fenòmen) que posseïa, i encara més: aquesta autoritat era ignorada pel conjunt de la societat fins que es manifestava en forma de coerció contra els dissidents. També denota aquesta manca de previsió i comprensió de la realitat quan diu que l’autoritat era exercida en casos particulars, i a base de la reiteració d’aquest exercici, era compresa la utilitat d’una autoritat superior com a eina d’organització social, i fins i tot acceptada “voluntàriament”.

En els dos casos veiem que els autors interpreten la història ( o el destí, o algun ens superior, com es vulgui) com a motor i el conductor del canvi social, i en particular del progrés social, essent els humans uns simples passatgers, que desconeixen el camí d’aquest vehicle i el destí del gran trajecte que és la història.

Tal com deia Groucho Marx: ¡Que paren el mundo, que yo me bajo!