Category Archives: Defensa

La defensa a Catalunya: Comparant (2)

En l’últim article sobre defensa vaig fer una aproximació al concepte de defensa i vaig parlar de què s’ocupa la defensa en un Estat occidental modern: població, territori, institucions i pau i seguretat internacionals (en el sentit ampli). Queda, doncs, abans de posar-nos a analitzar quin hauria de ser el model de defensa de Catalunya, parlar de qui s’ocupa de la defensa, és a dir, qui conforma els cossos que executaran les polítiques en defensa en els àmbits que vam definir en l’anterior article.

Qui defensa?

La defensa sol estar organitzada des de l’Administració Pública, en la branca que normalment és coneguda com Ministeri de Defensa o Departament de Defensa, però no necessàriament totes les persones que exerceixen funcions

Bandera del Ministeri de Defensa de Xile

Bandera del Ministeri de Defensa de Xile

de defensa són part de l’Administració. Hi han diverses maneres d’analitzar l’estructura de la defensa (per tant la que jo proposo no és la única, ni possiblement la millor), però crec que en podem diferenciar dues grans parts: el que anomenarem Control i Gestió Executiu (CGE) i les Forces Armades (FFAA), compostes per les diferents branques (típicament: Exèrcit de Terra, Força Aèria i Armada).

És relativament poc problemàtic definir qui forma part del Control i Gestió Executiu. En sistemes democràtics, el CGE, que és aquella part de l’Administració que com el seu nom indica controla i administra els afers militars de l’Estat, està formada total o parcialment per civils, normalment funcionaris de l’Administració, i habitualment està encapçalat (a vegades només a nivell formal, com el cas d’Espanya, a vegades de manera efectiva, com els EEUU) pel Cap de l’Estat, i en segon terme,  el Ministre o Secretari de Defensa i els seus subordinats (que tenen rang de secretaris d’estat, directors generals, etc de l’Administració, però solen ser anomenats altrament; Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire, per exemple), que controlen la cúpula de les tres branques de les FFAA i agències i serveis operatius comuns a totes aquestes, com poden ser recerca i desenvolupament, assessorament estratègic o informació.

La organització i dependència formal de cada un d’aquests serveis que no són exclusivament propis de les tres branques típiques (intel·ligència, logística, policia militar, serveis sanitaris, ciberseguretat, etc) varia molt entre els diferents Estats, estant en alguns casos considerats branques de les FFAA per dret propi, en altres casos són serveis vinculats al CGE, i en altres casos cada una de les branques té el seu propi servei dedicat a l’àrea en qüestió.

Ara bé, quan ens allunyem de la cúpula del Ministeri de Defensa i de l’alta oficialitat, ens trobem amb el que són purament les Forces Armades, que com hem dit estan compostes per branques “temàtiques”, essent les més comunes Exèrcit de Terra, Força Aèria i Armada, però que a vegades, com hem mencionat també s’hi inclouen branques com Guàrdia Costera, Forces Especials o Control de Míssils, per dir alguns exemples. La composició de les FFAA és la que varia més de país a país en funció del seu model de composició de les FFAA. Així, faré una distinció entre quatre models diferents en aquest àmbit: Model de Servei Militar Obligatori, Model d’Exèrcit Professional, Model de Milícies, i Models Mixtes. Val a dir, però, que aquesta classificació només val en temps de pau, doncs gairebé tots els Estats del món es reserven la possibilitat de fer una mobilització general en temps de guerra.

Models de Composició de les Forces Armades

El sistema de reclutament de les FFAA, i per tant, la seva relació amb la ciutadania, constitueix el principal vector que diferencia les polítiques de defensa dels diferents Estats quant a la composició de les seves FFAA. Històricament, en els Estats del que podríem considerar el nostre entorn hi ha hagut diferents èpoques de predomini en l’eix voluntarietat-obligatorietat.

En els imperis de l’antiguitat, com en l’egipci o el persa, el reclutament era voluntari i remunerat, a vegades amb la promesa de dividends del botí. Posteriorment, en les ciutats-estat gregues i en la major part de la república romana, el servei militar era obligatori i no-remunerat, doncs es partia més aviat de la concepció que tots els ciutadans havien de defensar la polis o la república, doncs n’eren el sobirà. Amb l’adveniment de l’imperi romà i després dels regnes visigots i cristians, l’exèrcit passà a estar format fonamentalment per voluntaris, fos per promeses de ciutadania i terres (a l’imperi romà), per relacions de vassallatge (nobles cristians) o per un sou i part del botí (lleves i mercenaris dels regnes cristians).

En els Estats moderns absolutistes cada vegada es va anar fent més convenient el reclutament massiu i obligatori fruit del creixement demogràfic i la centralització dels Estats en la figura del monarca, i els Estats liberals de les darreries del

Soldats de l'exèrcit Austríac (Bundesheer)

Soldats de l’exèrcit Austríac (Bundesheer)

segle XIX i principis del segle XX varen mantenir aquest sistema per a guerres cada vegada més despietades i industrials. No és fins la segona meitat del segle XX que els Estats democràtics van anar abolint el servei militar obligatori en pro d’una estructura professional de les FFAA, per la percepció de disminució de la possibilitat d’una guerra europea i per qüestions d’opinió pública.

Així doncs podem veure que en la història europea hi ha un estira i arronsa entre l’extrem de la màxima voluntarietat i el de la màxima obligatorietat en la pertinença a les FFAA, degut essencialment al canvi en el tipus predominant de règim polític en cada moment, i tot i que la tendència que sembla dominant en els països del nostre entorn és la de la professionalització dels exèrcits (els únics països d’Europa amb SMO són Suïssa, Àustria, Noruega, Finlandia, Dinamarca, Estonia, Grècia i Xipre), això no suposa que aquest model sigui el millor.

El Model de Servei Militar Obligatori (SMO), que com hem vist té una llarga tradició en els Estats europeus, vol dir que les FFAA estan fonamentalment composades per tots els ciutadans aptes per al servei militar; a més de l’edat, (que sol estar en 18 anys) s’estableixen una sèrie de requisits per a poder ser reclutat. En altres èpoques i altres tipus de règim polític, per a finançar un esforç bèl·lic determinat, quedava exempt del SMO tot aquell que aportava una quantitat determinada de diners, com a l’Espanya del 1898, però donat que avui dia aquest tipus de discriminacions per renda són inadmissibles, normalment només s’inclouen variables físiques (de pes, de visió, no tenir peus plans…), de gènere (la majoria de països amb SMO no obliguen a les dones, algunes excepcions serien Israel, Cuba, i des de fa dues setmanes, Noruega) i de condició social (no ser declarat boig, no tenir antecedents…).

També hem de tenir en compte que la majoria d’Estats (i tots els democràtics) amb SMO, permeten que una persona cridada a files exerceixi l’objecció de consciència (que a Espanya obeïa arazón de una convicción de orden religioso, ético, moral, humanitario, filosófico u otros de la misma naturaleza“). En aquests casos, l’Estat preveu el que a Espanya s’anomenava Prestació Social Substitutòria i que a Suïssa i Àustria s’anomena Zivildienst (aquí, explicat en un vídeo molt bufó), és a dir, un servei que substitueix el pas per l’exèrcit per una activitat normalment en l’àmbit dels serveis socials, sanitat, educació, protecció civil, protecció dels Drets Humans, cooperació internacional i similars.

Aquest model suposa una concepció determinada de la condició de ciutadà o ciutadana, doncs el fet comú a tots els sistemes democràtics que tota ciutadana o ciutadà té una sèrie de drets i de deures vers la comunitat aquí cobra un sentit més pràctic: tota la ciutadania és cridada a oferir un servei a la comunitat, sigui en forma de preparació en cas de conflicte bèl·lic o sigui amb un servei alternatiu. Si bé és veritat que el SMO ha estat profusament utilitzat en els processos de nation-building dels estats-nació del segle XIX i principis del XX, ben utilitzat, aquest sistema serveix

Soldats de l'Exèrcit suís. Foto: Badische Zeitung

Soldats de l’Exèrcit suís. Foto: AFP

també per a construir una idea de civilitat, una consciència ciutadana de responsabilitat col·lectiva, i com a conseqüència, i això és opinió meva, a contribuir a evitar fenomens de tipus free rider.

Malgrat sembli que la opinió pública de la majoria de països occidentals em porti la contrària,  els suïssos, que voten coses com aquesta o aquesta, i tot i no tenir cap conflicte militar des de 1847, segurament coincideixen amb mi, perquè no volen ni sentir a parlar de l’abolició del SMO: la van refusar el 1989, el 2001 i el 2013 per aclaparadores majories.

El sistema que sembla que predomina al món i sobretot a occident a l’actualitat és, com hem comentat, el Model d’Exèrcit Professional. Aquest model consisteix en unes FFAA composades per persones que voluntàriament s’allisten en alguna de les branques que les formen. Els països amb aquest model s’allunyen de la visió de la pertinença a l’exèrcit com una obligació ciutadana i s’acosten més a la idea que concep el servei a les FFAA com un contracte que es realitza entre un privat i l’Administració, per això des dels moviments antimilitaristes també són a vegades anomenats exèrcits “de mercenaris”, fent referència al fet que moltes de les persones que s’allisten en aquestes FFAA ho fa per un sou (sense tenir en compte que els veritables exèrcits de mercenaris són les PMC’s, o Empreses Militars Privades, per les seves sigles en anglès).

Aquest model de FFAA va sorgir fruit del fet que la opinió pública cada vegada tenia en més alta estima les seves llibertats individuals (i per tant rebutjava el SMO), i que la majoria de països democràtics (sobretot a Europa fruit del procés de convergència europea) van deixar d’estimar necessari un exèrcit amb molt voluminós per a defensar-se de potencials agressions “convencionals” (com les de la segona guerra mundial i abans) de països veïns, doncs aquestes agressions eren (i segueixen sent) altament improbables. Els nous riscos i reptes de la seguretat del segle XXI, s’argumenta, són molt més intangibles i requereixen d’una força més petita en nombre de personal (no necessàriament de pressupost), més tecnificada i més eficient que els enormes exèrcits d’antuvi. Aquests reptes, com el terrorisme internacional (que sempre es tem que s’apoderi d’artefactes nuclears o biològics), les vulneracions de la ciberseguretat o els conflictes perillosos per a la seguretat internacional que demandin intervenció o interposició, requereixen unes FFAA flexibles i mòbils, amb molta inversió en tecnologia i en recerca i amb constant cooperació internacional.

El Sistema de Milícies és el més difícil de definir dels tres, perquè gairebé sempre, en relació a les FFAA, es troba en combinació amb el SMO o el model d’Exèrcit Professional. Segons aquest document del Centre de Polítiques en Seguretat de Ginebra (GCSP), el principi de milícia:

It is not only specific to the Armed Forces. It forms an integral part of our institutions. The citizen takes on various functions in support of the community and the state. He does that as elected representative or voluntary, remunerated or not, but never on a full-time basis. For example, the federal Parliament is composed of militia and so are cantonal parliaments (members of parliament are not professionals in Switzerland). Many other positions are held by militia. This includes the vast majority of town mayors (except for large cities) and many cantonal and federal commissions. For the Armed Forces the principle is the same, it is made up of citizen-soldiers. The citizen makes time available for the nation to defend his country in the broadest sense.

Així, podríem dir que el Sistema de Milícies, en la seva vessant militar (perquè com podem observar es tracta d’un principi amb moltes més aplicacions), confia en la ciutadania per a defensar la col·lectivitat i l’Estat, especialment en un moment concret de necessitat. L’Administració posa casernes militars, instructors i armes (que els membres de la milícia solen guardar a casa) a disposició dels ciutadans i ciutadanes que prenen la responsabilitat (en ocasions voluntària i en altres no, com a Suïssa) d’entrenar-se en el combat a temps parcial i d’estar a la reserva durant un període de temps en cas de ser cridats a les armes. El cas paradigmàtic d’un sistema de milícies (híbrid amb un Sistema d’Exèrcit Professional) és el dels Estats Units.

Als EEUU hi han dos tipus de milícies. El primer tipus són les Milícies Organitzades, constituïdes per la Guàrdia Nacional i la Milícia Naval, que depenen dels governadors de cada un dels 50 Estats (però poden ser federalitzades en cas d’emergència) i la Guàrdia Nacional dels Estats Units, que depèn del govern federal. Segons la web de la Guàrdia Nacional:

Our versatility enables us to respond to domestic emergencies, overseas combat missions, counterdrug efforts, reconstruction missions and more. The Guard always responds with speed, strength and efficiency, helping to defend American freedom and ideals. […] As a Guard Soldier, your primary area of operation is your home state. Any governor or the president himself can call on the Guard at a moment’s notice. Typically, Guard Soldiers live at home, where they can be near friends and family while holding a civilian job. Drill is scheduled just one weekend each month. Two-week Annual Training takes place once each year.

El segon tipus de milícia és la Milícia de Reserva, que està formada per tots els ciutadans homes d’entre 18 i 45 anys que no formin part de la Guàrdia Nacional, que poden ser cridats pel President en ocasions excepcionals a la defensa del país.

Membres de la Milícia xinesa desfilant a Beijing. Foto: Xinhua

Membres de la Milícia xinesa desfilant a Beijing. Foto: Xinhua

Un altre Estat amb un Sistema de Milícies és la República Popular de la Xina (on formalment està establert un sistema de SMO i a la pràctica hi ha un exèrcit professional). Allí, com s’explica en aquest llibre*, la Milícia:

[…] The militia’s primary responsibility is to act as a “shock force” in production. Individual militiamen are to lead the production effort by acting as model workers in their industrial or agricultural work units. Militia units are periodically mobilized to carry out high-priority, labor-intensive production tasks […] militiamen also guard factories, warehouses, mines, bridges, and railways […] (Militia) is empowered to assist […] in maintaining social order by “exposing reactionary elements” and apprehending criminals […] patrolling and surveillance of coastal and border areas […] to assist the PLA in the construction of defense works. Militia antiaircraft artillery (AAA) units provide a major portion of the air defense for key Chinese urban and industrial centers. The militia also constitutes a reservoir of manpower from which the PLA can recruit each winter partly to replace the estimated 20-25 percent of its total strength which is demobilized annually.

Finalment, els Sistemes Mixtos són aquells que combinen diverses característiques dels tres anteriors sistemes. El sistema Suís és un exemple de combinació dels tres models, perquè com en tantes altres funcions públiques a Suïssa, les FFAA estan formades per ciutadans en règim de milícies, però en aquest cas no és voluntari (per tant apliquen el SMO), i alhora les FFAA compten amb un petit contingent de personal professional (per què ens fem una idea, d’un total de 176.770 membres en actiu, només aproximadament 4.200 són professionals i la resta són voluntaris o estan fent el SMO, més informació aquí), sobretot d’oficials, tècnics i instructors.

Els EEUU tenen un sistema eminentment d’Exèrcit Professional, però amb un fort component del Sistema de Milícies, com he explicat, mentre que a la Xina, a nivell formal totes les persones aptes per al servei militar estan obligades a prestar el SMO, però a la pràctica les FFAA estan formades per uns 2,3 milions de voluntaris (essent el SMO de 2 anys i havent 19,5 milions de persones que arriben a l’edat militar cada any, si no fos així hi hauria permanentment i com a mínim, 29 milions de membres en actiu)

I en el proper article…

Tractaré de fer una mica de comparació en temes de defensa amb alguns països del nostre entorn, en termes de PIB, extensió territorial, població, despesa en defensa o pertinença a organitzacions supranacionals, entre d’altres.

Roberts, Thomas C. The Chinese People's Militia and the doctrine of People's War
Advertisements

La defensa a Catalunya: Introducció

Hem de tenir exèrcit? En cas afirmatiu, com volem que sigui aquest exèrcit?

Catalunya està vivint moments d’incerteses, de crisi, però també d’oportunitats de reescriure la història. La possibilitat -que fa uns anys ens hauria semblat remota- de construir un nou Estat de bell nou, amb les implicacions normatives que això comporta: repensar-ho tot, o gairebé tot. Fer judicis de valor col·lectius sobre afers que abans semblaven intocables o impracticables.

AturemLaGuerra

Manifestació contra la guerra d’Iraq a Barcelona

Un d’aquests temes que els catalans mai ens hem plantejat seriosament és la defensa. Aquest és un afer espinós, una part de l’Estat i de la societat poc simpàtica, que en un món ideal i pacífic, no hauria d’existir, però el cas és que vivim en un món bastant violent, i hem d’encarar d’una manera o altra aquesta realitat.

La ciutadania ha expressat contundentment quines polítiques no vol que es facin (vegi’s el No a la guerra, on un servidor va assistir, a les espatlles dels seus pares), però mai ha manifestat quines són les seves preferències sobre com vol que sigui, entre altres coses perquè mai se li ha demanat la opinió directament. Però amb la més que probable creació d’un nou Estat, res està fora del debat públic. Així doncs, en aquest cicle d’articles intentaré fer una aproximació a les diferents polítiques de Defensa possibles per a Catalunya, per a proporcionar elements de judici en les hores que vénen.

Què és la Defensa?

La potència de les paraules que emprem en aquest àmbit és molt elevada, doncs ens proporciona pistes sobre la visió dels afers militars que l’Estat vol donar; així, per exemple, a l’Europa del segle XIX, el que avui coneixem com a Ministeri de Defensa era anomenat Ministeri de la Guerra. La denominació de “defensa” no és neutra, ja que intencionadament fa ús de les connotacions que té el concepte genèric de defensa, que ens poden recordar a conceptes com auto-defensa, o legítima defensa.

Defensar, segons el DIEC, és “Ajudar (algú o alguna cosa) contra allò que l’ataca o amenaça de causar-li un dany qualsevol.“, però com veurem, les polítiques públiques de defensa van encaminades a protegir els interessos vitals d’un Estat. La distinció entre la protecció vers el dany i la protecció dels interessos és fonamental. Com més es distanciï la definició que donem d’interessos vitals d’aquesta legítima protecció vers el dany, tindrem un Estat amb més capacitat d’adoptar actituds intervencionistes en els afers d’altres Estats o fins i tot agressives.

CascBlau

Soldat noruec de les forces de pau de la ONU a Sarajevo

Intuïtivament, podríem dir que la defensa és aquella funció d’un Estat i la part de les seves administracions públiques que s’ocupa de garantir els interessos vitals de l’Estat i totes aquelles polítiques públiques destinades a tal efecte. Aquesta és una concepció clàssica, que entén que del que s’ha d’ocupar la defensa és de protegir l’Estat i els seus atributs de sobirania (població, territori, institucions). El problema d’aquesta definició és que, a la segona meitat del segle XX, amb l’elaboració de la Declaració Universal dels Drets Humans i la fundació de la ONU, tots els Estats del nostre entorn han anat adoptant la preservació d’aquests Drets Humans com a principi fonamental del seu sistema polític i de valors, i la defensa no n’ha estat una excepció.

A la defensa, per tant, se li sol demanar que a més de salvaguardar la sobirania i els interessos del propi Estat, vetlli pel respecte als Drets Humans, o com a mínim vetlli pel principi fundacional de l’ONU, és a dir, la preservació de la pau i seguretat internacionals. Així, a la Ley Orgánica de Defensa Nacional d’Espanya:

Exposición de motivos

[…] La proyección internacional de España y de nuestra política de defensa en el conjunto de la acción exterior hace que, desde finales del siglo XX, nuestras Fuerzas Armadas vengan actuando fuera de nuestras fronteras como observadores, como fuerzas de interposición, de mantenimiento de la paz y de ayuda humanitaria.

Esta circunstancia demanda incluir en la Ley misiones que no estaban recogidas expresamente en la anterior normativa, planteamientos rigurosos en cuanto al respeto a la legalidad internacional de dichas operaciones e incluso novedosos en cuanto a su control. […]

Artículo 2. Finalidad de la política de defensa.

La política de defensa tiene por finalidad la protección del conjunto de la sociedad española, de su Constitución, de los valores superiores, principios e instituciones que en ésta se consagran, del Estado social y democrático de derecho, del pleno ejercicio de los derechos y libertades, y de la garantía, independencia e integridad territorial de España. Asimismo, tiene por objetivo contribuir a la preservación de la paz y seguridad internacionales, en el marco de los compromisos contraídos por el Reino de España.

Podem observar clarament que el legislador té en compte aquest canvi de paradigma i l’ha normativitzat en l’article 2, on s’especifiquen els tres atributs clàssics de sobirania, població, institucions i territori, però a més es fa esment de l’objectiu de “contribuir a la preservación de la paz y seguridad internacionales”, que com ja apunta a l’exposició de motius, es concretarà en forces d’interposició, de manteniment de la pau i ajuda humanitària.

Altres Estats tenen formulacions similars, on si no es fa esment de la defensa dels Drets Humans textualment, la doctrina del Consell de Seguretat de la ONU segons la qual promoure els DDHH arreu contribueix a la pau i seguretat internacionals, fa que d’aquesta tasca genèrica de vetllar per la seguretat internacional acabi justificant intervencions en pro dels DDHH. Aquesta concepció extensa i elàstica de pau i seguretat internacionals és la que ha possibilitat que el Consell de Seguretat hagi autoritzat intervencions com per exemple aquesta.

Però aquesta aproximació que hem fet és poc específica, i deixa anar molts interrogants. Per plantejar-nos, doncs, com volem que sigui el model concret de defensa d’un Estat, primer hem de respondre dues preguntes: Què es defensa? (què és objecte de defensa?) i Qui ho defensa? (qui és el subjecte que defensa?)

Objecte de Defensa

Se sol admetre, com hem apuntat, que la cosa defensada en un Estat occidental al segle XXI són els anomenats interessos vitals d’un Estat i la promoció de la pau i seguretat internacionals (en el sentit ampli del terme). Comencem pels mencionats interessos vitals.

Aquests interessos es distingirien d’un interès qualsevol pel fet que estan estretament vinculats amb l’auto-preservació de l’Estat i dels seus atributs de sobirania. Els atributs bàsics de sobirania que s’associen amb l’Estat són tres: població, territori i institucions (i els valors que aquestes reflecteixen). Aquests tres conceptes tenen un grau d’abstracció molt alt, i cal operacionalitzar-los abans de poder discernir què entra dins de l’àmbit legítim d’actuació de la defensa i què no.

Si fem una interpretació restrictiva del concepte de població, aquesta està composta per les persones titulars de la ciutadania (o nacionalitat) d’aquell Estat, que són els titulars plens de drets polítics i conformen el sobirà. Això deixa fora tot un conjunt de persones que habiten dins les fronteres de l’Estat, i que també haurien de tenir dret a ser protegides. Una solució a aquest problema seria incloure les persones amb residència ininterrompuda en el territori dins el concepte de població. Una altra solució seria elaborar lleis de naturalització “amables”, que permetessin a un estranger adquirir la nacionalitat amb certa facilitat si així ho desitja. Però aquesta segona opció dependrà de molts altres factors: l’adquisició de la ciutadania és un tema amb moltes implicacions polítiques i socials.

Protegir un conjunt de persones, en principi, significaria protegir les seves vides, però podem entendre que també inclou protegir els seus drets i llibertats.

Marine Nord-americà munta guàrdia davant l'ambaixada dels EEUU a Líbia. Foto: Associated Press

Marine Nord-americà munta guàrdia davant l’ambaixada dels EEUU a Líbia. Foto: Associated Press

Aquest punt és molt important, ja que dels tres atributs de sobirania, la població (a diferència del territori i les institucions) és la única mòbil, i en ocasions aquestes persones poden requerir de protecció mentre es troben en el territori sobirà d’altres Estats. Normalment aquestes demandes de protecció poden ser satisfetes per l’Estat on es troben (per exemple, amb la policia), o bé els dos Estats estableixen acords per a resoldre aquest tipus de problemàtiques (com la presència d’ambaixades o consolats, pertinença a organitzacions supranacionals, acords de repatriació…), però en algunes ocasions això no és possible (sigui per incapacitat o per mala voluntat de l’Estat “amfitrió”). És llavors quan s’han d’activar tota una sèrie de mecanismes de l’Estat, que en primera instància han de ser diplomàtics, que poden arribar a ser econòmics i fins i tot militars.

La definició del territori és la més fàcil de les tres, perquè la legislació de tots els Estats és molt similar en aquest tema. Se sol entendre que el territori d’un Estat és aquella porció de superfície on aquest Estat exerceix sobirania, i aquesta és la compresa dins les fronteres terrestres (en el cas català podem suposar que equivaldrien a les actuals de la Comunitat Autònoma de Catalunya), incloent-hi espai aeri i subsòl, i les marítimes, que segons la Convenció del Mar inclouen dotze milles nàutiques (22,2 km) mar endins comptant des de les línies de base. El territori sobirà també comprèn espais dins la jurisdicció de l’Estat, com podrien ser bucs de guerra o edificis de les representacions diplomàtiques permanents a l’estranger. El paper de la defensa en la protecció del territori sol tenir dues vessants: la protecció davant agressions externes (funció poc controvertida) i el manteniment de la integritat territorial. Aquesta última funció seria la que que per exemple, hipotèticament, podria adduir l’Estat Espanyol davant una secessió unilateral per a fer ús de les Forces Armades.

El més complicat de concretar dels tres és el concepte d’institucions i els valors que elles reflecteixen. Com hem vist, l’Estat espanyol inclou  dins aquesta categoria la “Constitución, de los valores superiores, principios e instituciones que en ésta se consagran, del Estado social y democrático de derecho”. Així doncs, inclou la Constitució i les institucions que s’hi consagren. Aquestes institucions, al meu parer, són de dos tipus. En primer lloc, les que podríem anomenar institucions bàsiques de l’Estat (Monarquia, Congrés dels Diputats, Tribunals, administracions de les CCAA, Ajuntaments, etc), que són tangibles i solen tenir funcionaris i seus en el món físic. En segon lloc, les institucions abstractes, aquelles que el constituent consagra també com a bàsiques i que han de ser protegides per l’Estat però no formen necessàriament part d’aquest. Estaríem parlant d’aquests valors superiors i principis com l’Estat de Dret, la separació de poders, l’economia de mercat, la democràcia, l’Estat del Benestar, la igualtat d’oportunitats…

Al cap i a la fi ens estem referint a tots aquells principis que conformen la idiosincràsia d’una societat (o més ben dit, els principis que el constituent considera que haurien de regir la societat) i les eines de l’Estat per a garantir-los. Així, la defensa hauria de garantir la integritat i independència de poders estrangers d’aquestes institucions, tenint sempre en compte que en el món globalitzat actual el concepte d’independència s’ha diluït bastant, i avui dia segurament estaríem parlant més d’independència formal de les institucions i de no-ingerència d’altres Estats en la pròpia sobirania que pas d’independència financera o comercial, per posar els exemples més evidents.

Però totes aquestes competències que li acabem d’imputar a la defensa són molt àmplies, i és evident que en un Estat democràtic avançat d’Europa, les Forces Armades i les altres parts de la defensa tenen un paper més aviat reduït en la societat. Cal precisar, doncs, que malgrat sigui veritat que el recurs últim i el més contundent d’assegurar la seguretat, la integritat i la independència de tot l’abans esmentat és la defensa, totes aquestes funcions ordinàriament són assumides per autoritats civils com podrien ser els diferents cossos de policia o el cos diplomàtic. A més, hi han algunes tasques que no són nítidament exercides per autoritats civils o bé militars, sinó que a diferents llocs del món ho assumeixen uns o altres, o d’una manera mixta. M’estic referint a àrees com guàrdia costera, lluita antiterrorista, ciberseguretat, espionatge i contraespionatge, control fronterer, artificiers…

…I en el proper article

Un cop analitzat aquest marc teòric sobre què és la defensa i de quines matèries s’ocupa la defensa, en el proper article continuaré explicant qui s’encarrega de la defensa i faré una mica de política comparada en matèria de defensa, sobretot pel que fa als països del nostre entorn, per a poder donar eines per al debat sobre si Catalunya ha de tenir exèrcit i com haurien de ser les polítiques de seguretat d’un hipotètic Estat català.