Category Archives: Uncategorized

Les classes socials, l’Estat i la consciència de classe.

Per al lector confús, que es pensi que en aquest bloc s’analitzaran autors i es compararan amb altres, em remeto al primer post: escriuré segons em vingui bé. Avui, per exemple, em ve de gust reconstruir la línia que seguia una conversa molt interessant que vaig tenir no fa massa, sobre els grans sistemes que es basen en un binomi sistema econòmic – sistema polític, què cerquen i què pressuposen.

La conversa va començar parlant de classes socials i de comunisme (per variar), i vaig deixar clar que jo en cap cas trobo desitjable una societat sense Estat. Evidentment, l’altre interlocutor estava d’acord amb mi (moltes converses prèvies en donaven fe) en què l’anàlisi que fan els anarquistes sobre una hipotètica societat sense estat, i sobretot els mètodes com arribar-hi, és erroni i desemboca en propostes eixorques (en el millor dels casos). Ara bé, ell era partidari de la proposta del Socialisme Real com a última fase del comunisme, que culminaria amb l’abolició de l’Estat prèvia abolició de les classes socials, i amb això discrepàvem.

En aquest punt, vaig començar a pensar que l’Estat, a banda de moltes altres funcions (derivades de la primordial), complia la essencial funció de gestionar els problemes que una societat formada per diferentes classes socials (determinades pel nivell socioeconòmic, i per l’estructura de la propietat dels mitjans de producció), cadascuna amb els seus interessos particulars (que solen entrar en conflicte), genera inevitablement.

Cal aclarir que últimament he estat i estic molt aficionat al món del debat, i una de les primeres coses que em van ensenyar a fer és a desglossar la pregunta i i a definir-ne les parts. Essent en aquest cas l’enunciat “la funció primordial de l’Estat és la de gestionar amb criteris polítics els problemes que inevitablement sorgeixen entre classes socials”, ens podem preguntar: en quin cas no és necessari l’Estat? I em varen venir dues respostes al cap: quan no és necessari gestionar els conflictes entre classes socials i quan no hi ha classes socials perquè tots els individus formen part de la mateixa classe.

A partir d’aquí, em vaig plantejar quines ideologies representaven aquestes tres visions de l’ordre social (Hi ha d’haver classes però no estat, no hi ha d’haver classes ni Estat i hi ha d’haver classes i Estat).

L’anarcocapitalisme (una branca de l’anarquisme que considera que no hi ha d’haver Estat perquè aquest només pot obstruir la llibertat dels individus i la seva plena capacitat de realitzar-se lliurement, tenint en compte que l’economia per ells ha d’estar organitzada en forma de lliure mercat, i que la propietat privada és el més sagrat dels principis) clarament es posiciona en contra de l’Estat i propugna que les classes han d’existir (la propietat privada dels mitjans de producció és inviolable) i que els seus conflictes no han de ser gestionats amb criteris polítics, sinó que el mercat ja s’encarregarà, mitjançant l’oferta i la demanda, de distribuir la riquesa, i amb ella, l’estàtus social. Alguns neguen la importància de la classificació en classes socials en el moment en el que els mitjans repressius de l’Estat al servei de la classe dominant deixen d’existir, però el fet és que els mitjans repressius deixarien d’estar al servei de l’estat i passarien a estar al servei de qui millor pagui els seus serveis.

Per altra banda, el comunisme llegit d’una manera clàssica, seria la concepció que manté que l’abolició de l’Estat sorgiria a partir de l’abolició de les classes socials. Aquest procés es duria a terme via una dictadura, imposada per la classe que esdevindria dominant a través d’una revolució social (és a dir, la classe treballadora o proletària), la qual hauria de fer el camí cap a l’abolició de les classes socials amb tres mecanismes (a grans trets): expropiació i col·lectivització dels mitjans de producció, la distribució equitativa de la renda i la socialització de les generacions que cresquéssin dins d’aquest nou sistema per a què donéssin per feta la inexistència de diferències de classe. Un cop abolides les classes socials, es faria cada vegada més inútil la existència d’un estat fort, i aquest s’aniria debilitant fins a quedar també abolit, estant els individus lliures de tot cleavage de classe (com diuen els sociòlegs), i sent la resta de possibles fonts de conflicte irrellevants (per acció del difunt estat) i solucionats col·lectivament en assemblees (consells obrers o soviets), on també s’organitzaria la producció.

Quant a l’anarquisme, és obvi que proposa la destrucció de l’Estat, però més enllà d’aquest tret en comú que tenen tots els anarquistes, hi han grans discrepàncies sobre com s’hauria d’organitzar econòmicament una societat anarquista, o tan sols si s’hauria d’organitzar. Sembla ser que cap anarquista (almenys que jo hagi sentit) seria partidari d’una acció col·lectiva que imposés l’anivellament de l’estatus socioeconòmic (perquè una imposició de la col·lectivitat cap a l’individu ja estaria violant la llibertat individual), i per tant o bé pensen que les classes socials seguiran existint però perdran la importància, o bé pensen que deixaran d’existir progressivament a mesura que desaparegui l’Estat i els seus mitjans repressors, i a mesura que la gent deixi de tenir la “violència estructural” del sistema incorporada entre els seus gens, i es socialitzi en una societat lliure.

Aquesta és una visió molt optimista de la naturalesa humana, i en tot cas jo crec que una no-intervenció per part de l’Estat (per ser inexistent) duria a més desigualtats de classe, i no pas a la seva desaparició.

Així doncs, per elimiació, la resta d’opcions polítiques (des del minarquisme fins a la socialdemocràcia més intervencionista) consideren que: a) L’existència de l’Estat és necessària i b) que hi han d’haver classes socials (o almenys no propugnen la seva total eliminació). Dins d’aquest bloc, amb visions totalment diferents, podríem diferenciar dos tendències: els que serien més aviat partidaris del laisser faire en quant a diferències socioeconòmiques, i els que defensen una intervenció per part de l’estat anivellant aquestes diferències.

Si bé és veritat que tant algunes ideologies d’una banda com la majoria de l’altra garantiríen un mínim benestar material (la definició d’aquest mínim és diversa, però l’essencial és que unes mínimes condicions de salut i d’educació, per exemple, són vistes per la majoria com un requisit previ per a un correcte exercici de la llibertat individual), els que són més partidaris de l’acció estatal, no es conformen amb aquests mínims i proposen una redistribució molt més potent, mitjançant els impostos, sense perdre la noció de la necessitat d’organitzar la producció mitjançant unes classes socials, encara que es mitiguin les bretxes existents entre aquestes.

Ara bé, per molta redistribució que es faci i per moltes polítiques públiques que es duguin a terme per a reduir els conflictes entre classes i per a moderar el seu poder relatiu, aquestes segueixen existint i segueixen tenint interessos col·lectius contraposats. Però què és el que fa mantenir una classe social unida, amb una percepció més o menys homogènia dels seus interessos i amb un alt nivell de combativitat? La identitat i l’alteritat, és a dir, la consciència de classe i la consciència de l’existència d’una classe diferent a la pròpia, amb una identitat diferent, amb uns interessos contraposats, i amb una relació dialèctica amb la classe a la que es pertany. I què fa que els individus als que des de la sociologia s’ha atribuit la condició de membre d’una classe social, desenvolupin una consciència de classe? La rigidesa dels fluxos de mobilitat entre classes.

No fa massa vaig tenir la oportunitat d’assistir a una conferència sobre el procés de desaparició de les “classes mitjanes” (tot i que el sociòleg ponent dividia la societat en 7 categories diferents) organitzada per la Fundació Ernest Lluch, on s’explicava aquest fenòmen. Una major rigidesa en els fluxos de mobilitat entre classes (és a dir, que sigui més difícil l’ascens o el descens en l’escala social) fa que una pobresa dinàstica perpetui les baixes o nul·les expectatives de progressió socioeconòmica de les noves generacions, i que per tant assumeixin la seva condició social com a rígida i imposada, i que per tant visualitzin una situació desavantatjosa i imposada com una imposició d’aquells que surten beneficiats per aquesta rigidesa social.

En un sentit invers, com més fàcil (no fàcil en el sentit d’assequible per a tothom independentment de les seves capacitats i el seu esforç, sinó fàcil en el sentit que el “mèrit” es vegi recompensat amb progrés social, com a contraposició de la “meritocràcia” repecte la “parentocràcia”) sigui el viatge, en qualsevol sentit, d’aquest “ascensor social”, menys possibilitats hi haurà de que els membres d’una classe social desenvolupin la consciència de que la seva condició és imposada, i per tant la societat estarà més cohesionada perquè experimentarà menys conflictes fruit de les desigualtats socioeconòmiques.

Si plantegem un Estat que garanteixi una bona combinació entre un correcte funcionament d’aquest “ascensor social” i un mínim benestar material per a tots els membres, procurant que tots i totes aportin el que son capaços d’aportar i que tots i totes rebin el que necessiten rebre, seguirem vivint en una societat on es segueix gaudint dels beneficis que l’existència de classes socials aporta a una determinada estructura de l’organització productiva (del sistema capitalista amb dret a la propietat privada, sempre subjecte al bé del comú i regulat pels poders públics), sense els enormes problemes que la lluita de classes històricament ha originat, passant d’unes classes socials integrades pels fills dels que un dia foren membres d’aquesta mateixa classe, a un sistema on les classes estaran formades per individus podriem dir “eventuals”, els quals estaran determinats (no ens enganyem) en gran mesura pel seu naixement, però també per les seves capacitats, el seu esforç i una no negligible dosi de sort o dissort.


La història, vehicle de la humanitat.

Seguint amb el Comte de Saint-Simon, l’aristòcrata-revolucionari francès i socialista utòpic, m’agradaria seguir el fil d’una de les reflexions que deixa anar en el seu llibre “De la reorganización de la sociedad europea o de la necesidad y de los medios de reunir los pueblos de Europa en un solo cuerpo político conservando a cada uno su independencia nacional” (Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1975).  A banda de que l’editor d’aquest home no el va aconsellar bé sobre el títol, el contingut és molt interessant, i més tenint en compte que estava proposant la creació de la Unió Europea i del Parlament Europeu l’any 1814, quan encara se sentia la flaira de la pólvora que s’havia cremat durant les guerres napoleòniques. El llibre proposa aquesta idea innovadora agafant com a referent la relativa pau i estabilitat que en l’època immediatament anterior al tractat de Westfàlia va atorgar la superestructura institucional del papat, que més o menys acceptat i temut per totes les nacions europees, els aportava una certa unió política i cultural (per exemple, tota la cristiandat es va unir per a dur a terme les croades a terra santa i el llatí actuava d’una espècie de lingua franca entre intel·lectuals, i en gairebé tots els textos jurídics, teològics i literaris).

Encara que el senyor de Rouvroy tenia una visió lleugerament mitificadora d’aquella època (sembla que s’oblida del conflicte que van tenir Frederic Barbaroja i la Lliga Llombarda i també de que en un moment determinat a principis del segle XV hi va haver tres papes, Joan XXII, Gregori XII i el Papa Luna, per posar alguns exemples), i que la seva teoria sobre la organització d’una hipotètica Unió Europea es basa sobretot en la seva admiració pel sistema polític anglès d’aquella època, que ell considera un magnífic exemple de la separació de poders que Montesquieu va il·lustrar (justificant la necessitat d’aquesta separació de poders d’una manera quasi escolàstica, – tot i reiterar constantment la racionalitat científica de la política – amb uns silogismes que avui dia potser ens treuen un somriure condescendent), té un alt valor històric per ser una obra pionera.

M’agradaria, però, centrar-me en una de les reflexions prèvies que fa per a refutar la teoria de l’abat de Saint-Pierre que proposava una confederació dels estats d’Europa, amb seu permanent i plens poders per a reprimir amenaçes tan internes com externes dels reis europeus. En aquest sentit , Saint-Simon  diu que aquest sistema no faria sinó perpetuar les injustícies existents, derivades del poder absolut dels reis, i privant als seus súbdits de qualsevol oportunitat de deslliurar-se de la seva tirania. Compara la “relativa pau” de l’Europa prewestfaliana amb la proposta de l’abat dient:

“Se ha hecho uso de la palanca sin saber explicar lo que es una palanca; ha habido organizaciones nacionales, organizaciones políticas, antes de que se supiese lo que era una organización. En política, como en toda ciencia, se ha hecho lo que había que hacer, antes de saber porqué había que hacerlo, y cuando después en la práctica vinieron las teorías, lo que se pensó a menudo estuvo por debajo de lo que se había ejecutado por casualidad.”

Em resulta sumament interessant aquest argument. Per una banda, denota l’esperança que té l’autor respecte al futur de la humanitat, suggerint que el curs de la història s’encarrega d’aportar les solucions i les grans transformacions socials que desfan la perillosa esclerosi que podria dur a la societat al caos o a l’extinció (o simplement a la correcta gestió de fenòmens nous per part d’una humanitat amb paradigmes de pensament antics), contraposada amb la ineptitud (i aquí Saint-Simon sembla que es vol excloure de la intel·lectualitat política que havia existit fins llavors i vol mostrar-se com una nova corrent regeneradora) dels pensadors i de la intel·lectualitat política (inclosa en els diferents moviments ideològics), el paper de la qual limita a la teorització de fets passats, en el millor dels casos, assenyalant-la amb el dit com a incapaç de formular nous models polítics i d’avançar-se al seu temps.

Aquest curs de la història estaria determinada per les el·lits, pel destí o per Déu, no ho deixa clar, si bé és cert que quan diu “se ha hecho lo que había que hacer” sembla apuntar a un ben emprat pragmatisme dels homes d’estat, i quan fa servir la expressió “por casualidad” sembla indicar que les accions concretes que “había que hacer” no varen gaudir de cap tipus de premeditació, i que més aviat foren fruit de l’atzar, excloent així un eventual pragmatisme d’algun dirigent o d’algun grup de dirigents.

La reflexió que el Comte sans-culotte ens presenta, pot semblar agosarada o fins i tot absurda, ja que un cotxe sense un conductor que s’anticipi als nous perills que la via per on transita ofereix, està condemnat a estavellar-se, no pas a superar tots els obstacles. Però remuntem-nos al principi de tot, quan els homes i les dones encara no havien sofert cap canvi significatiu quant a organització perquè a la pràctica aquesta era quasi inexistent, i la poca que existia era la primera que la humanitat havia vist néixer, poc després del seu propi naixement. Vegem què en diu Hume en el seu assaig Of the Origin of Government sobre les formes primitives d’organització:

“l’Estat de societat sense govern és un dels més naturals dels homes, i és aquell que subsisteix amb la conjunció de moltes famílies, i molt després de la primera generació. Res, a no ser l’augment de les riqueses i les possessions, va poder obligar als homes a abandonar-lo”

I en el seu assaig The Original contract afegeix:

“El cap [de la tribu] que havia aconseguit la seva influència durant l’època de guerra, governava més per la persuasió que per les ordres, i fins que no va poder emprar la força per a reduir els refractaris i desobedients, no pot dir-se que s’hagués assolit un acord o pacte per a arribar a la submissió general, la qual cosa constituïa una idea molt per damunt de la comprensió dels salvatges, i cada vegada que el cap exercia la seva autoritat era degut a les exigències d’un cas particular; la comprovació de la utilitat que es deriva d’aquests actes d’autoritat els feia convertir-se en cada vegada més freqüents i la seva freqüència produïa una aquiescència habitual i, si es prefereix, voluntària de la gent”

Veiem aquí també aquesta percepció dels homes com a  fulles que dansen al vent de la història, i que com a molt poden acostumar-se a les noves realitats que aquesta els brinda, arribant en alguns casos a acceptar-les i a assumir-les com a voluntàries. Ni tan sols, segons Hume, el cap de la tribu, en aquest cas el dirigent de la societat, era conscient de la autoritat (un nou fenòmen) que posseïa, i encara més: aquesta autoritat era ignorada pel conjunt de la societat fins que es manifestava en forma de coerció contra els dissidents. També denota aquesta manca de previsió i comprensió de la realitat quan diu que l’autoritat era exercida en casos particulars, i a base de la reiteració d’aquest exercici, era compresa la utilitat d’una autoritat superior com a eina d’organització social, i fins i tot acceptada “voluntàriament”.

En els dos casos veiem que els autors interpreten la història ( o el destí, o algun ens superior, com es vulgui) com a motor i el conductor del canvi social, i en particular del progrés social, essent els humans uns simples passatgers, que desconeixen el camí d’aquest vehicle i el destí del gran trajecte que és la història.

Tal com deia Groucho Marx: ¡Que paren el mundo, que yo me bajo!


Manifesto

Les primeres línies del Manifest Comunista resen: “Ein Gespenst geht um in Europa – das Gespenst des Kommunismus.” (Un fantasma recorre europa – el fantasma del comunisme). Potser sonarà còmic que jo, un estudiant de Ciències Polítiques (qui, per qui em conegui, dóna guerra amb el tema molt abans d’estudiar-lo formalment) parafrasegi a Marx i digui això, però un fantasma recórre la meva ment, el fantasma de la indefinició ideològica, el de la saturació mediàtica i el de l’esclerosi procedimental. Per això engego aquest bloc, per a intentar dissipar aquests tres impediments que em priven d’un anàlisi meridià de la realitat i de la consecució de propostes viables per al model de societat que vull. És hora de deixar-me de mitges tintes, d’ambiguïtats i de confusions i per fi, materialitzar la meva visió ideològica de manera ordenada, temàticament (per autors, per moviments o per successos, ja es veurà) o simplement per rampells espontanis (ja ho veuré).Ah si, me’n oblidava! El títol del bloc (Un cubata de Níquel i Coure) se’m va acudir un dia que vaig veure una noia amb un somriure esplèndid i uns ulls molt vius que sacsejava a un got tipus cubata, mig ple de monedes, amb un petit rètol que posava: Caixa de Resistència! La noia estava rere un taulell on es venia literatura revolucionària per a recaptar fons per a una assemblea anarquista que preparava una ocupació, o que donava suport a una ocupació vigent en aquell moment. El fet és que aquella imatge em va captivar, a mode de metàfora de la joventut revolucionària d’aquest país, de l’entramat que formen el que és orgànic i el que és contracultural o de la permanent diatriba dels antisistema contra el sistema, tot i sostenir-lo entre les mans. O potser simplement em va molar la noia. Sigui com sigui, avui inauguro aquest bloc – Un cubata de níquel i coure – per a parlar de tot l’hagut i el per haver en el món de la política (Déu em guardi de ser exhaustiu) i l’inauguro amb una cita del grand seigneur Sans-Culotte Claude Henri de Rouvroy, Comte de Saint-Simon (tot i que va renunciar al títol de comte el 1789):

“La edad de Oro del género humano no está detrás de nosotros (como imaginaron los poetas), está delante, está en la perfección del orden social; nuestros padres no lo vieron, nuestros hijos llegarán a él un día: a nosotros corresponde prepararles el camino”
~CNC