Tag Archives: Història

Nagorno-Karabakh: un dels conflictes oblidats del Caucas

Durant la nit de divendres 1 a dissabte 2 d’Abril, forces armades d’Azerbaidjan (segons el Govern Armeni) o bé forces armènies (segons el Govern d’Azerbaijan) varen obrir hostilitats, trencant així l’alto el foc existent des del 1994 entre els dos països a la regió de Nagorno-Karabakh (o Alt Karabagh)

Però, què és Nagorno-Karabakh i perquè aquests dos països es barallen?

Nagorno-Karabakh és una zona d’uns aproximadament 11.500 quilòmetres quadrats on hi habiten unes 150.000 persones, situada al sud-est del Caucas, entre Armènia, Azerbaijan i Iran, amb capital a la petita ciutat d’Stepanakert. Està controlada de facto per l’exèrcit armeni, tot i que formalment existeix un Estat independent anomenat República d’Artsakh (no reconegut per cap Estat membre de Nacions Unides, ni tan sols Armènia). Segons el dret internacional, l’àrea pertany a Azerbaijan, i està ocupada il·legalment.

Vista d’Stepanakert (o Khankendi), capital de Nagorno-Karabakh

Ja el 23 després de Crist, Estrabó en la seva enciclopèdia geogràfica anomenada Geografia, descrivia la zona (en aquella època anomenada Orkhistena) com “l’àrea d’Armènia que compta amb el major nombre de genets“. I és que la vinculació d’aquest territori a Armènia és estreta i de molt antic: malgrat que al llarg de la història del sud del Caucas, la zona ha estat dividida entre petits regnes, l’Imperi Bizantí, Pèrsia, Albània (no la dels Balcans, l’altra) i Rússia, des de que es té constància de la seva existència, a Nagorno-Karabakh hi ha predominat la cultura armènia i s’hi ha parlat un dialecte de l’idioma Armeni.

Podria dedicar desenes de pàgines a parlar sobre la història de Nagorno-Karabakh, però per entendre una mica el conflicte actual, és sobretot important examinar la història recent de la zona. A principis del segle XX el Caucas en el seu conjunt va viure una sacsejada majúscula, l’espurna de la qual es va encendre amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, quan l’àrea formava part de l’Imperi Rus. Per una banda, el novembre de 1914 l’Imperi Otomà va entrar a la guerra en el costat de les potències centrals (Alemanya, Àustria-Hongria), obrint-li un nou front a l’Imperi Rus en el Caucas. Per l’altra, el 1915, el generalat otomà va iniciar el tristament famós genocidi del poble armeni, del qual van ser víctimes aproximadament un milió i mig de persones, obligant a un exili massiu als armenis, que fins aquell moment habitaven tot el nord-est de l’Imperi, des de la regió d’Adana fins al Llac Van i més enllà, fins Ierevan i Tiblisi. Alguns van anar a parar al que ara conforma el modern Estat d’Armènia, i molts altres a la diàspora (noti’s que el poble armeni conforma, junt amb el jueu, una de les diàspores més grans del món en relació amb el seu tamany total).

Mapa alemany de la composició ètnica de l’Àsia Menor a principis del segle XX. En blau, els armenis, en taronja els turcs.

Finalment, el 1917 triomfà a Rússia la revolució d’octubre, portant als bolxevics al poder i traient al país de la primera guerra mundial per portar-lo a una sagnant guerra civil on es van barrejar lluites entre comunistes, capitalistes i absolutistes per una banda, pro-occidentals i pro-eslaus per l’altra, i paneslavistes i nacionalistes perifèrics per l’altra.

Rússia va ocupar la major part del Caucas otomà, i amb la revolució de febrer de 1917 es va formar un estat federat transcaucàsic sota el govern provisional de Kerenski. Amb la revolució d’octubre, aquesta regió decideix proclamar la independència, i el 24 de febrer de 1918 s’estableix la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, que es dissol el maig del mateix any, amb les independències de Geòrgia, Azerbaidjan i Armènia. Just llavors, a la hora de delimitar les fronteres entre Armènia i Azerbaijan, és quan es va iniciar el contenciós per Nagorno-Karabakh.

Azerbaidjan va declarar que Nagorno-Karabakh era una província de la República d’Azerbaidjan, mentre que els habitants d’aquella zona s’hi van negar ferventment, afirmant la independència i resistint tot intent d’ocupació, considerant els azerbaidjanesos còmplices del genocidi armeni. Simultàniament, Azerbaidjan s’havia alineat amb els otomans, i ambdós combatien Armènia en dos fronts (a més, Armènia va entrar en guerra amb Geòrgia el desembre de 1918). Azerbaidjan va perpetrar nombroses massacres contra la població civil Armènia, com la de Shusha el 1920.

Vista del barri Armeni de la ciutat azerbaidjanesa de Shusha després de la massacre que porta el seu nom

Quan l’Imperi Otomà es va rendir davant els aliats l’octubre de 1918, la Gran Bretanya va enviar tropes a Azerbaidjan, i va alinear-se amb el govern azerbaidjanès, instruint als armenis a retirar-se de Nagorno-Karabakh mentre es negociava el futur de la regió en la conferència de pau de Versalles. El seu objectiu era doble: la independència de la regió respecte Rússia i els turcs, i assegurar-se el control sobre les explotacions petrolíferes de Bakú.

Llavors la cosa va empitjorar. El 1919 la Gran Bretanya va proposar que el territori de Naxçivan (avui dia part d’Azerbaidjan, un exclau situat entre Turquia i Armènia, poblat sobretot per azerbaidjanesos) formés part d’Armènia, generant una revolta local pro-azerbaidjanesa. A principis de 1920 els bolxevics van començar a fer guanys territorials en el marc de la guerra civil, i a l’abril d’aquell any, en arribar a la frontera amb Azerbaidjan, el govern de la República es va rendir, proclamant-se la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan, si bé parts de l’exèrcit azerbaidjanès es van revoltar contra tal decisió. Els armenis van aprofitar per ocupar la major part de l’oest d’Azerbaidjan, incloent tot Nagorno-Karabakh i Naxçivan, mentre que un intent de cop d’estat comunista fracassava a a Ierevan.

Just en aquell moment, a l’agost de 1920, les potències occidentals van obligar a l’Imperi Otomà a consumar la seva derrota a la Primera Guerra Mundial signant el Tractat de Sèvres, que entre moltes altres pèrdues territorials, concedia a Armènia territoris que abans del genocidi havien estat poblats per armenis, com Erzurum, Bitlis, Van o Trebisonda. Aquest tractat va ser considerat inacceptable pels nacionalistes turcs (liderats per Mustafà Kemal Atatürk), cosa que va donar lloc a la Guerra d’Independència Turca, que en el seu front oriental es va denominar la Guerra Turco-Armènia. Després de derrotes militars armènies a mans dels turcs, que tenien recolzament econòmic per part dels bolxevics, Armènia es va veure obligada a signar el Tractat d’Alexandropol el desembre de 1920, que cedia més del 50% del territori de la República Armènia a Turquia.

Mapa rus que mostra la República d’Armènia tal com era després de la independència el 1918 (taronja), el territori que li pretenia afegir el tractat de Sevrès  de 1920 (rosa) i Nagorno-Karabakh (groc)

Aquest tractat havia de ser ratificat en el termini d’un mes pel parlament armeni, però això no va ser possible, perquè el gener de 1921 els bolxevics van ocupar Geòrgia i Armènia. En aquella època, el Comissari del Poble per Assumptes Nacionals era un jove Georgià, Ióssif Stalin, que en un primer moment va prometre als comunistes Armenis que Nagorno-Karabakh formaria part de la República Socialista Soviètica d’Armènia. Quan la URSS va prendre possessió d’Armènia el 1921, però, a la URSS li convenia tenir unes bones relacions amb Turquia, que al seu torn seguia tenint un especial interès en Azerbaidjan (per motius històrics, ètnics i religiosos; recordem que els azerbaidjanesos són musulmans sunnites mentre que els Armenis són cristians ortodoxos), així que el Kaviburo (el comitè bolxevic per al Caucas) liderat per Stalin va decidir que Nagorno-Karabakh seria un Oblast Autònom dins la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan, i que Naxçivan seria una “república autònoma” sota la protecció d’Azerbaidjan.

Aquest estat de coses es va consolidar en el Tractat de Kars l’octubre de 1921, que situava la frontera entre Armènia i Turquia en el riu Akhurian i el riu Araxes, deixant Armènia en una fracció del que havia estat després de la independència el 1918. Aquesta és la frontera que segueix separant avui dia Turquia d’Armènia, i aquest fet és rellevant, perquè molts armenis segueixen considerant avui dia un greuge històric que la muntanya sagrada el poble armeni, el Mont Ararat, estigui just 32 quilòmetres a l’altre costat de la frontera amb Turquia.

Mapa que il·lustra el resultat del tractat de Kars el 1921. Noti’s que tant  Naxçivan com Nagorno-Karabakh (en rosa clar) formen part de la RSS d’Azerbaidjan (rosa fosc)

 

Després de la fi de la guerra civil russa i el reestabliment de la pau al Caucas, el conflicte va quedar més o menys congelat. Entre 1963 i 1977 hi van haver manifestacions, algunes violentes, que demanaven l’anexió de Karabakh a la RSS Armènia, i el 1985, coincidint amb la política de glasnost de Gorbatxov, molts armenis es van queixar que el politburo local portava anys intentant azerbaidjanitzar Karabakh, important azerbaidjanesos i no ensenyant armeni a les escoles. Es va intentar pressionar el govern de Gorbatxov sense èxit, i a partir de 1987 les coses van empitjorar. Xocs d’arrel ètnica entre armenis i azerbaidjanesos van començar a produir-se arreu de Nagorno-Karabakh i en altres llocs d’Azerbaidjan, culminant el 26 de febrer de 1988 en el pogrom de Sumgait, en el que durant quatre dies seguits, grups d’homes azerbaidjanesos van provocar disturbis, van violar generalitzadament dones armènies i van assassinar 32 persones amb ganivets i punxons, davant l’aquiescència de les autoritats soviètiques. El pogrom de Sumgait encara avui és recordat anualment a Armènia i arreu del món per la diàspora armènia.

Els pogroms van començar a multiplicar-se, i des de 1988 al 1990, desenes de casos de pogroms van tenir lloc arreu d’Azerbaidjan contra la població armènia de manera que molts afirmen que es tracta d’un cas de neteja ètnica. Els responsables dels pogroms en gran mesura no van ser perseguits per la justícia soviètica ( de fet la única reacció de la URSS va ser empresonar els líders armenis de Karabakh), i un cop proclamada la independència d’Azerbaidjan aquests en molts casos varen ser condecorats o situats en alts càrrecs de l’administració i del govern d’Azerbaidjan. Per condemnar aquests fets, un grup d’intel·lectuals tan prestigiosos com Jürgen Habermas, Jacques Derrida o Isaiah Berlin van signar un manifest cridant a prevenir un segon genocidi del poble armeni.

File:Karabakh ethnic map.png

Composició ètnica de la zona després de l’alto el foc de 1994

El 1990, davant l’imminent esfondrament de la URSS, els habitants de Nagorno-Karabakh es van començar a armar espontàniament, formant milícies. Els líders de la RSS d’Azerbaidjan van demanar suport a Gorbatxov per a reprimir-los, i aquest va llançar la Operació Anell, que va acabar sent una operació d’atac i deportació massiva de civils armenis d’Azerbaidjan cap a Armènia. Les violacions de Drets Humans comeses durant aquesta operació han estat ben documentades. Una comissió independent formada per diversos països va concloure l’existència d’assassinats, tortures, deportacions, violacions i moltes altres transgressions de la digitat de les persones.

Al cap de dos mesos de l’Operació Anell, Armènia declarava la independència i milícies armades van començar a fer fora els soldats azerbaijanesos de zones poblades per armenis, així com també van expulsar civils azerbaijanesos. A partir de llavors, amb les dues repúbliques ja independents, és quan el conflicte va passar a ser una guerra de ple dret. Del 1991 al 1994, aproximadament 20.000 persones varen morir, 60.000 més van quedar ferides i gairebé un milió de persones van convertir-se en refugiades (armenis que vivien a Azerbaidjan i Azerbaidjanesos que vivien a Armènia o en els territoris ocupats per Armènia el 1994).

El 1994, quan Armènia estava guanyant la guerra, les autoritats azerbaidjaneses van acceptar incloure a representants autònoms de Nagorno-Karabakh a les negociacions de pau i, amb la mediació de Rússia, es va signar el Protocol de Bixkek, segons el qual es va arribar a un alto al foc el 12 de maig de 1994, en el moment que parts d’Azerbaidjan de majoria tradicionalment azerbaidjanesa i la major part de l’Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh estaven sota control armeni. En aquest acord també es cridava a acabar amb la ocupació militar de territoris conquerits, al retorn dels refugiats als seus llocs de residència i a la creació d’un corredor entre Armènia i Nagorno-Karabakh. A més a més, es feia un mandat de crear un cos de tropes de tercers països per mantenir la pau a la zona. Tot això no ha passat: tropes armènies segueixen ocupant la línia de 1994 i no s’han creat cossos de manteniment de la pau.

Situació de control de facto de la zona després de l’alto al foc de 1994

Des de llavors s’han fet moltes propostes per arribar a un acord estable de pau a la zona, sobretot des del Grup de Minsk de la OSCE i impulsades per Rússia, amb idees com la retirada de tropes, autonomia o independència per Karabakh o el traçat d’un oleoducte a través d’Armènia per compartir els beneficis del petroli azerbaijanès, totes sense èxit. Com el lector es pot imaginar, la complexitat de tal acord és majúscula, i els odis i greuges històrics a la regió són profunds i antics. La major part de proposicions d’acord han estat rebutjades per les autoritats armènies, pressionades pels líders de Karabakh, mentre els governs d’Azerbaidjan constantment fan estirabots diplomàtics com comparar la ocupació armènia de parts d’Azerbaidjan amb la ocupació nazi de la URSS i periòdicament amenaçen amb reobrir les hostilitats, en ocasions produint-se refregues armades.

Ilham Alyev, President d’Azerbaidjan (esquerra), Serzh Sargsyan, President d’Armènia (dreta) i Vladimir Putin (centre), l’agost de 2014

Serà la d’aquest cap de setmana una refrega més sense transcendència, o escalarà en una reobertura de la guerra? De moment els morts es compten per les desenes en ambdós bàndols, incloent tancs i helicòpters abatuts, i alguns apunten que aquest episodi ha estat encoratjat per Turquia (aliat d’Azerbaidjan) per desestabilitzar el flanc sud de Rússia (que té com a socis tant a Armènia com a Azerbaidjan), en el marc de l’escalada de tensió entre Turquia i Rússia arran de la intervenció russa a la Guerra Civil de Síria de l’últim any.

Nagorno-Karabakh és, a dia d’avui, un dels conflictes oblidats, congelats des de l’esfondrament de la URSS, juntament amb Ossètia del Sud, Abkhàssia i Transnístria. En una regió geoestratègica, entre Europa i Orient mitjà. A tocar de Turquia, on habita un poble l’extermini i l’èxode del qual només es pot comparar al del poble jueu. Entre cristians i musulmans. Una regió extremadament pobra però amb pous petrolífers riquíssims a la vora. Sense una fi pacífica a l’horitzó. Amb cadàvers enterrats als marges de les carreteres i a les memòries i records de la població local.

Per llegir-ne (molt) més, aquí i aquí


La història, vehicle de la humanitat.

Seguint amb el Comte de Saint-Simon, l’aristòcrata-revolucionari francès i socialista utòpic, m’agradaria seguir el fil d’una de les reflexions que deixa anar en el seu llibre “De la reorganización de la sociedad europea o de la necesidad y de los medios de reunir los pueblos de Europa en un solo cuerpo político conservando a cada uno su independencia nacional” (Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1975).  A banda de que l’editor d’aquest home no el va aconsellar bé sobre el títol, el contingut és molt interessant, i més tenint en compte que estava proposant la creació de la Unió Europea i del Parlament Europeu l’any 1814, quan encara se sentia la flaira de la pólvora que s’havia cremat durant les guerres napoleòniques. El llibre proposa aquesta idea innovadora agafant com a referent la relativa pau i estabilitat que en l’època immediatament anterior al tractat de Westfàlia va atorgar la superestructura institucional del papat, que més o menys acceptat i temut per totes les nacions europees, els aportava una certa unió política i cultural (per exemple, tota la cristiandat es va unir per a dur a terme les croades a terra santa i el llatí actuava d’una espècie de lingua franca entre intel·lectuals, i en gairebé tots els textos jurídics, teològics i literaris).

Encara que el senyor de Rouvroy tenia una visió lleugerament mitificadora d’aquella època (sembla que s’oblida del conflicte que van tenir Frederic Barbaroja i la Lliga Llombarda i també de que en un moment determinat a principis del segle XV hi va haver tres papes, Joan XXII, Gregori XII i el Papa Luna, per posar alguns exemples), i que la seva teoria sobre la organització d’una hipotètica Unió Europea es basa sobretot en la seva admiració pel sistema polític anglès d’aquella època, que ell considera un magnífic exemple de la separació de poders que Montesquieu va il·lustrar (justificant la necessitat d’aquesta separació de poders d’una manera quasi escolàstica, – tot i reiterar constantment la racionalitat científica de la política – amb uns silogismes que avui dia potser ens treuen un somriure condescendent), té un alt valor històric per ser una obra pionera.

M’agradaria, però, centrar-me en una de les reflexions prèvies que fa per a refutar la teoria de l’abat de Saint-Pierre que proposava una confederació dels estats d’Europa, amb seu permanent i plens poders per a reprimir amenaçes tan internes com externes dels reis europeus. En aquest sentit , Saint-Simon  diu que aquest sistema no faria sinó perpetuar les injustícies existents, derivades del poder absolut dels reis, i privant als seus súbdits de qualsevol oportunitat de deslliurar-se de la seva tirania. Compara la “relativa pau” de l’Europa prewestfaliana amb la proposta de l’abat dient:

“Se ha hecho uso de la palanca sin saber explicar lo que es una palanca; ha habido organizaciones nacionales, organizaciones políticas, antes de que se supiese lo que era una organización. En política, como en toda ciencia, se ha hecho lo que había que hacer, antes de saber porqué había que hacerlo, y cuando después en la práctica vinieron las teorías, lo que se pensó a menudo estuvo por debajo de lo que se había ejecutado por casualidad.”

Em resulta sumament interessant aquest argument. Per una banda, denota l’esperança que té l’autor respecte al futur de la humanitat, suggerint que el curs de la història s’encarrega d’aportar les solucions i les grans transformacions socials que desfan la perillosa esclerosi que podria dur a la societat al caos o a l’extinció (o simplement a la correcta gestió de fenòmens nous per part d’una humanitat amb paradigmes de pensament antics), contraposada amb la ineptitud (i aquí Saint-Simon sembla que es vol excloure de la intel·lectualitat política que havia existit fins llavors i vol mostrar-se com una nova corrent regeneradora) dels pensadors i de la intel·lectualitat política (inclosa en els diferents moviments ideològics), el paper de la qual limita a la teorització de fets passats, en el millor dels casos, assenyalant-la amb el dit com a incapaç de formular nous models polítics i d’avançar-se al seu temps.

Aquest curs de la història estaria determinada per les el·lits, pel destí o per Déu, no ho deixa clar, si bé és cert que quan diu “se ha hecho lo que había que hacer” sembla apuntar a un ben emprat pragmatisme dels homes d’estat, i quan fa servir la expressió “por casualidad” sembla indicar que les accions concretes que “había que hacer” no varen gaudir de cap tipus de premeditació, i que més aviat foren fruit de l’atzar, excloent així un eventual pragmatisme d’algun dirigent o d’algun grup de dirigents.

La reflexió que el Comte sans-culotte ens presenta, pot semblar agosarada o fins i tot absurda, ja que un cotxe sense un conductor que s’anticipi als nous perills que la via per on transita ofereix, està condemnat a estavellar-se, no pas a superar tots els obstacles. Però remuntem-nos al principi de tot, quan els homes i les dones encara no havien sofert cap canvi significatiu quant a organització perquè a la pràctica aquesta era quasi inexistent, i la poca que existia era la primera que la humanitat havia vist néixer, poc després del seu propi naixement. Vegem què en diu Hume en el seu assaig Of the Origin of Government sobre les formes primitives d’organització:

“l’Estat de societat sense govern és un dels més naturals dels homes, i és aquell que subsisteix amb la conjunció de moltes famílies, i molt després de la primera generació. Res, a no ser l’augment de les riqueses i les possessions, va poder obligar als homes a abandonar-lo”

I en el seu assaig The Original contract afegeix:

“El cap [de la tribu] que havia aconseguit la seva influència durant l’època de guerra, governava més per la persuasió que per les ordres, i fins que no va poder emprar la força per a reduir els refractaris i desobedients, no pot dir-se que s’hagués assolit un acord o pacte per a arribar a la submissió general, la qual cosa constituïa una idea molt per damunt de la comprensió dels salvatges, i cada vegada que el cap exercia la seva autoritat era degut a les exigències d’un cas particular; la comprovació de la utilitat que es deriva d’aquests actes d’autoritat els feia convertir-se en cada vegada més freqüents i la seva freqüència produïa una aquiescència habitual i, si es prefereix, voluntària de la gent”

Veiem aquí també aquesta percepció dels homes com a  fulles que dansen al vent de la història, i que com a molt poden acostumar-se a les noves realitats que aquesta els brinda, arribant en alguns casos a acceptar-les i a assumir-les com a voluntàries. Ni tan sols, segons Hume, el cap de la tribu, en aquest cas el dirigent de la societat, era conscient de la autoritat (un nou fenòmen) que posseïa, i encara més: aquesta autoritat era ignorada pel conjunt de la societat fins que es manifestava en forma de coerció contra els dissidents. També denota aquesta manca de previsió i comprensió de la realitat quan diu que l’autoritat era exercida en casos particulars, i a base de la reiteració d’aquest exercici, era compresa la utilitat d’una autoritat superior com a eina d’organització social, i fins i tot acceptada “voluntàriament”.

En els dos casos veiem que els autors interpreten la història ( o el destí, o algun ens superior, com es vulgui) com a motor i el conductor del canvi social, i en particular del progrés social, essent els humans uns simples passatgers, que desconeixen el camí d’aquest vehicle i el destí del gran trajecte que és la història.

Tal com deia Groucho Marx: ¡Que paren el mundo, que yo me bajo!